Amb It follows (2014), David Robert Mitchell va convertint-se per alguns en un cineasta de culte donant-li una nova volta al cinema de terror amb una història d’una noia turmentada per visions que, a més, se sent permanent observada. Amb Lo que esconde Silver Lake, el cineasta nord-americà insisteix a fer que el seu protagonista, en aquest cas un individu a la trentena força desorientat, visqui un malson, però l’atmosfera és més pròxima al cinema negre i, sobretot, carregada de mil referències cinematogràfiques i de tota mena d’elements de la cultura consumista pop. Potser massa, de manera que hi ha una tendència a la saturació amb components mimètics que permeten resseguir una línia de filiació que comença amb Hitchcock, passa pel deixeble màxim del mestre del suspens, Brian de Palma, arriba fins l’estranyesa de David Lynch i fins es decanta vers el Paul Thomas Anderson del Pur vici inspirat en Thomas Pynchon. A la vegada que copia sense la capacitat fascinant de l’original, David Robert Mitchell vol ser constantment ocurrent i sorprenent. Això últim potser també massa.

El cas és que Sam (l’actor Andrew Garfield) és un voyeur (la referència a La finestra indiscreta és evident) que viu obsessionat amb la idea que tot, sobretot les imatges televisives, pot tenir un missatge secret. Espiant des del seu apartament a Los Angeles, un dia descobreix una nova veïna banyant-se a la piscina del bloc de pisos. La noia desapareix i, buscant-la, Sam es capbussa encara més en un món paranoic. Un món en el qual suposo que s’hi pot entrar amb la boca badada, però del qual te’n pots sentir al marge, tot i que amb una certa sensació de mareig.