Evo Morales tornarà a ser candidat a la presidència de Bolívia. Si guanya les eleccions del proper mes d’octubre, iniciarà el seu quart mandat. Ja és el president de la democràcia boliviana que ha estat més anys consecutius en el poder –va assumir la presidència el 2006– en un país acostumat a cíclics cops d’estat i inestabilitat.

Ho farà, a més, al capdavant d’una economia que fa deu anys que creix per sobre del 4% i que ha aconseguit reduir la pobresa extrema del 38% al 18% de mitjana nacional i a menys del 10% a les ciutats. Bolívia és actualment un país d’ingressos mitjans. El líder cocalero ha capgirat les estructures del seu país i tot indica que continuarà al Palau Quemado com l’últim supervivent de l’onada d’esquerres que va recórrer l’Amèrica Llatina la dècada passada, amb Lula da Silva al Brasil, Hugo Chávez a Veneçuela, Rafael Correa a l’Equador i el matrimoni Kirchner a l’Argentina. Però no tot és de color de rosa.

L’Amèrica Llatina no acompanya Morales, que s’ha quedat pràcticament sol en una regió que ha virat dramàticament a la dreta. La presidència de Jair Bolsonaro al Brasil és l’exponent més cru dels nous temps. El gir ja havia començat amb Mauricio Macri a l’Argentina i el retorn de Sebastián Piñera a Xile. Colòmbia es va mantenir ferma en el camí de la dreta, amb Iván Duque, delfí polític d’Álvaro Uribe. L’esquerra, mentrestant, viu temps funestos. El brasiler Lula da Silva està pres, l’argentina Cristina Kirchner s’enfronta a múltiples causes per presumpta corrupció i Correa s’ha refugiat a Bèlgica. El veneçolà Nicolás Maduro està més preocupat pel seu país que per exportar la revolució que ha heretat de Chávez. I l’abast de l’experiència renovadora de López Obrador a Mèxic és encara una incògnita.

La decisió de Morales de renovar mandat sembla en aquest context gairebé una croada, que, a més, ha generat una agra polèmica al seu país. L’oposició l’acusa de voler-se perpetuar en el poder i de forçar les institucions al límit de la legalitat. Resulta que la Constitució boliviana prohibeix al líder cocalero presentar-se per quarta vegada.

El febrer del 2016, Morales va preguntar als bolivians en un plebiscit si estaven d’acord amb una reforma de la carta magna que eliminés les restriccions a la reelecció indefinida. Va perdre. Aleshores el president va apel·lar davant del Tribunal Constitucional, que finalment fa dues setmanes va autoritzar la inscripció de la candidatura amb l’argument que la limitació vulnerava el “dret humà” de Morales a ser elegit. “És una ferida de mort a la democràcia”, va dir aleshores l’expresident Carlos Mesa, candidat que els sondejos situen al capdavant. Altres líders opositors van parlar de “cop d’estat” i de l’inici d’una “dictadura”.

Mesa, que va ser president de Bolívia del 2003 al 2005, quan hi va haver de renunciar assetjat per les revoltes mineres, figura com a favorit per guanyar les eleccions de l’octubre amb un 34% dels vots, segons el sondeig de Mercados y Muestras, que situa Morales en segona posició, amb un 29% dels vots. El cas és que el president no té un successor a la vista. El seu vicepresident i número dos de la candidatura, Álvaro García Linera, és un intel·lectual de classe mitjana que no connecta amb el sector indígena, que és la base electoral del govern. L’estratègia per a la reelecció no s’aturarà, perquè prescindir de Morales “seria un suïcidi polític” per a l’esquerra boliviana i, ara, també regional, va dir García Linera.

L’èxit dependrà, en gran part, de la continuïtat de la bonança econòmica. El model bolivià es basa en la transferència de recursos de les empreses d’hidrocarburs en mans de l’Estat als sectors manufacturers que generen ocupació. Una pujada persistent dels salaris, baixa inflació i crèdits econòmics han convertit el consum intern en el motor del creixement, però no està assegurat que es pugui mantenir. L’any vinent les matèries primeres baixaran un 7%, segons la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib (Cepal), la qual cosa que farà disminuir els ingressos per les exportacions i augmentar el dèficit fiscal, una combinació que podria derivar en greus desequilibris macroeconòmics. Els riscos apareixen a la vista, però la política no sembla capaç d’anticipar-s’hi.