Queixes arran de l’1-O

Ja el mateix 1-O i els dies següents, diversos organismes van criticar durament la desproporció de l’actuació de la policia espanyola contra drets considerats fonamentals, i en especial l’“ús excessiu” de la força, com és el cas d’Oxfam Intermon, Amnistia Internacional (AI), Human Rights Watch (HRW), l’Organització Mundial Contra la Tortura (OMCT) o Liberties, una ONG amb seu a Berlín que promou els drets civils a Europa. També diversos experts en drets humans de l’ONU, com l’alt comissionat pels drets humans Zeid Ra’ad Al Hussein, van criticar la resposta policial i van instar a respectar els drets humans fonamentals, mentre el comissionat del Consell d’Europa, Nils Muiznieks, aniria més enllà i reclamaria a les autoritats espanyoles investigacions “ràpides, independents i efectives” pels fets. Una petició, precisament, que AI va reiterar al maig, i encara quan es va complir un any de l’1-O.

Entitats internacionals

És clar que el gran gruix de pronunciaments internacionals venen arran dels empresonaments. Tot just dos dies després del dels Jordis, el 18 d’octubre del 2017, Amnistia deia que “els càrrecs de sedició contra Sànchez i Cuixart són excessius”, i que s’havia de “suspendre” la presó provisional”, una posició que reiteraria el 3 de novembre, just l’endemà que hi entressin els altres líders del procés. L’organització, de fet, repetiria la seva exigència de llibertat “immediata” al febrer per a Sànchez, i en un dur comunicat a l’octubre per als Jordis, coincidint amb el primer any del seu empresonament. Al novembre, a més, ja advertia en una carta signada pel seu director a Europa, Fotis Filippou, que seguirà “de prop” els judicis.

AI no és, en tot cas, l’única gran entitat internacional que s’ha pronunciat a favor de la llibertat dels dos activistes, sobretot en els últims mesos. També al novembre, l’ONG Front Line Defenders assegurava específicament que Cuixart és a la presó per haver exercit el “legítim exercici de drets humans de forma pacífica”, i n’exigia l’alliberament immediat. El mateix si fa no fa que feia l’OMCT, que demanava la fi de la “detenció arbitrària” de Cuixart. Des de París, en un acte coorganitzat per Òmnium que va rebre el suport de l’exministre d’Educació Benoît Hamon, la secció francesa de la Lliga de Drets Humans denunciava la “vulneració” dels drets del president de l’entitat cultural.

Curiosament també des de França, un dels països on amb menys simpatia es veu el procés català, arribava també al novembre el suport explícit del Partit Comunista, que en el seu congrés nacional aprovava un text de suport als líders “polítics i socials” empresonats per haver posat “urnes a disposició dels ciutadans”. Fins i tot els ha ofert un lloc a les seves llistes en les eleccions europees.

Altres entitats internacionals, com ara ELEN, que protegeix les llengües minoritàries a Europa, PEN Internacional, amb escriptors de tot el món, o la IADL, que reuneix advocats demòcrates, també s’han pronunciat per la retirada dels càrrecs de rebel·lió i sedició, i l’alliberament immediat de tots els presos polítics.

Més suports exteriors

Molts altres polítics i autoritats de l’exterior han expressat la seva solidaritat amb els presos. Després dels Jordis, Carme Forcadell és qui més suports explícits ha rebut, resumits en el manifest promogut fa unes setmanes pels expresidents del Parlament que ahir havien signat ja 559 diputats i exdiputats de 40 cambres de fins a 27 nacions diferents. Una bona part són eurodiputats integrats en la plataforma pel diàleg Unió Europea-Catalunya, presidida per l’exministre eslovè d’Exteriors Ivo Vajgl, que al desembre, coincidint amb la vaga de fam de quatre dels presos i la visita de Roger Torrent a Brussel·les, també van impulsar un manifest signat per 40 eurodiputats de cinc grups, que s’hi solidaritzaven i reclamaven la “fi de l’anomalia” que suposa tenir catorze represaliats polítics a la UE. L’Aliança Lliure Europea (ALE), de què forma part ERC, també ha impulsat el manifest Construir una Europa dels Pobles, signat per 35 partits europeus amb vista a les eleccions del maig, en què advoca per resoldre el conflicte català “a través del diàleg”, amb “atenció especial” als presos polítics.

No és aquest l’únic manifest d’entitat en què s’aposta per una sortida dialogada. Ja el 10 d’octubre del 2017, el dia que s’havia de proclamar la independència, 24 premis Nobel de la pau van signar una carta oberta en què reclamaven una “mediació i negociació” entre Catalunya i Espanya. Després dels empresonaments, les nombroses crides exteriors han estat sobretot a la fi de la repressió de l’Estat. Al març, per exemple, el diari francès Le Monde publicava un manifest signat per intel·lectuals francesos i italians com Daniel Pennac o Roberto Saviano, que denunciava la repressió de les minories, negava l’existència de violència i comparava l’Estat amb Turquia. Al setembre, coordinat per l’organització With Catalonia, creada precisament després de l’1-O per promoure la solidaritat internacional amb el país, es publicava un manifest que instava Pedro Sánchez a trobar “solucions democràtiques” i l’abandó de les acusacions de rebel·lió. Entre molts altres, el van signar l’exministre grec Yanis Varoufakis, el portaveu de l’alemany Die Linke o la direcció nacional del partit d’esquerres polonès Razem. Amb altres campanyes endegades els últims mesos, a més, s’han assolit de fet nombrosos suports de renom, com el filòsof Noam Chomsky o l’activista xinès Ai WeiWei.

Manifestos a l’interior

Més enllà del 80% de la població catalana, el repàs a l’amplíssim ventall de suports a la llibertat dels presos polítics no és complet sense una mirada a dins l’Estat. Especialment significatius, en aquest cas, són els rebuts des del món jurídic i acadèmic, impulsats ja des de l’octubre i el novembre del 2017 per entitats catalanes com el Col·lectiu Praga o Drets. Més d’un miler de juristes, bona part de la resta de l’Estat, ja van signar llavors textos en què exigien l’excarceració dels presos i la inexistència del delicte de rebel·lió. D’iniciatives similars, n’arribarien una pila més en els mesos següents, impulsats des de la comunitat universitària , el món cultural o entitats com Fundipau . Molt significatiu, en aquest sentit, és el manifest que més d’un centenar de catedràtics de dret penal de diverses universitats espanyoles van impulsar al novembre, denunciant la “banalització” de les acusacions de rebel·lió i sedició. A banda, associacions com Jutges per la Democràcia o Àgora Judicial han denunciat la politització i manca d’independència de la justícia estatal.