El conjunt de mobilitzacions polítiques iniciades amb la manifestació del 10 de juliol del 2010 tenen –com succeeix, gairebé sempre, en la política- una base econòmica. Els canvis estructurals de l’economia catalana iniciats la dècada dels anys seixanta van posar al primer pla la necessitat de la tercera reinvenció de la societat catalana (vg. L’Econòmic, 8/7/2018). Alguns economistes, com ara Ramon Trias Fargas, van calcular “el preu de la llibertat”. En milions de pessetes. No era una metàfora.

Els canvis polítics de 1976-80, amb la recuperació del funcionament de la Generalitat, van a anar a cavall dels canvis econòmics generats per la nova globalització. Vegem-ho. 1. Revolució energètica. Des de l’arribada –amb Pere Duran Farell- del gas natural liquat (1969), la construcció de la primera central nuclear (1971) i de la primera refineria de petroli (1973), l’oferta d’energia canvia. Però les empreses controlades (aeroport del Prat inclòs) pel govern de Madrid continuen manant. 2. El salt agroalimentari. “Catalunya és un gran mercat alimentari de prop de 10 milions de consumidors (habitants, turistes) –deia Jordi Peix, el 1998- que han estat seduïts per una oferta doble: uns productes de qualitat i uns serveis adaptats als canvis de la demanda. L’èxit internacional de la cuina catalana és una altra cara de les mobilitzacions pageses dels tractors a les carreteres. 3. Samarretes i vambes. El tèxtil -i el calçat- català ha passat a ser moda, disseny, amb botigues pròpies a tot el món: amb peces que, en bona part, es confeccionen en molts punts dels dos hemisferis. I la logística -i el Port de Barcelona- demana, més que mai, un estat proper. 4. L’aixopluc. La inversió pública local en carrers, arbres, places, mercats, parcs i jardins, platges i parcs fluvials afavoreix la integració social, però ha disparat els preus del sòl (que Pasqual Maragall va estudiar en la seva tesi doctoral). La simbiosi Estat espanyol-gran banca, però, col·lapsa el mercat hipotecari. 5. Multinacionals de butxaca. Les empreses (de l’alimentació, el tèxtil, la construcció, el metall) localitzades a Catalunya que exporten gran part de la seva producció, o que produeixen molt fora -i lluny-, van ser detectades i analitzades ja fa uns anys, des de la Generalitat, per Fontrodona i Hernàndez. Però paguen més per l’electricitat que les grans empreses espanyoles. 6. La TSI, la XHUP, els CAP i la biomedicina. La diversitat d’orígens històrics, i de formes de propietat i de gestió, dels hospitals catalans no ha estat obstacle per bastir una potent xarxa sanitària integrada que s’ha traduït en un avenç espectacular de l’esperança de vida. Que, en part, és degut als èxits de la recerca biomèdica finançada des del relativament petit sector públic català. 7. Les noves universitats. Comencen el 1968-71: la UAB, la UPC, l’UCE. Amb la Generalitat, un nou salt, que inclou la UOC, i la UPF. A partir d’un cert moment, universitats privades estrangeres. Però, sense un potent sistema universitari públic, la globalització pot fer estralls.