Arribat l’any de la mítica Blade runner, certament hem vist coses fins fa poc impensables. I la temporada tot just encetada anuncia un escenari distòpic, amb episodis que prometen emocions fortes. Ara mateix, el repte més important per a l’economia catalana probablement és preservar la seva tendència favorable. A desgrat d’alguns malastrucs, el teixit productiu ha sabut sostenir l’activitat en moments d’intensa agitació social i política. Ben aviat li pertocarà entomar noves dificultats, amb l’anunci de tempestes, tamborinades i tifons procedents de mar enllà que amenacen de truncar la progressió assolida.

Fins ara, demanda exterior i consum privat han empès l’activitat industrial i el bon comportament de la inversió ha afavorit la reactivació del mercat laboral, altre cop per sobre de la mitjana estatal. Però, certament, ja fa dies que la direcció del vent ha virat de costat i ens intimida desplaçant-se cap a proa. La resolució del Brexit, les ocurrències de la Casa Blanca, les derives proteccionistes dels gegants comercials, els canvis de política monetària o el desenllaç de judicis arbitraris generen incerteses i inquieten mercats i agents econòmics.

Deia el replicant que viure amb por era tota una experiència. En aquests casos, fora bo agafar ferm el timó, mirar sempre endavant i tenir ben apresa la carta de navegació. No es poden controlar els canvis en la direcció del vent o les condicions meteorològiques, però sí aprendre a viure amb menys certeses i saber ballar també quan la foscor és més espessa.

El petit marge d’actuació de la política econòmica catalana hauria de fer compatible una prudència pressupostària que facilitarà el prompte retorn als mercats financers amb l’avenç en dues prioritats socials. D’una banda, invertir en el que ens ha de permetre ser més productius. Al darrere de les disputes comercials, hi trobarem oculta una dura pugna pel lideratge tecnològic del futur. Cal decidir ja a quina distància l’economia catalana vol contemplar l’esclat de la intel·ligència artificial. D’una altra banda, ocupar-se dels aspectes distributius del creixement. La precarització del treball i la separació creixent entre els interessos de les elits i el conjunt de la societat fan que, a mesura que anem recuperant les rendes i feines perdudes, s’eixampli més l’estrip en el teixit de la cohesió social. Pertocaria aprovar un pressupost que fes efectiva la dita de primer les persones.