Quan, per primer cop des de la República, hi va haver a Madrid dos grups parlamentaris d’obediència catalana potents, els nouvinguts semblava que tenien bona connexió amb el nou govern espanyol. Aleshores, se’ls van adreçar els representants d’un gremi català i els van exposar unes demandes professionals a canalitzar a través de la llei d’acompanyament al pressupost de l’Estat. Als nouvinguts, aquestes demandes els van semblar raonables i es van comprometre a defensar-les però, aleshores, es van quedar estupefactes quan els del gremi els van demanar: “I això quant ens costarà?”

Tots parlem sovint dels actors empresarials més condicionats per les regulacions, la inversió en infraestructures o les tarifes que es dicten des de Madrid per explicar la docilitat de moltes grans empreses d’origen autòcton als dictats del govern espanyol. Però també les petites i mitjanes empreses són objecte preferent de control per part de la superestructura espanyola, sigui a través de normatives més o menys tècniques o directament a través de la inspecció fiscal. Si en la postguerra calia aconseguir les primeres matèries importades a través de l’estraperlo o de permisos treballosament guanyats als despatxos ministerials, en la democràcia els representants que, suposadament, exercien de catalans a Madrid van ser durant molts anys els qui feien d’intermediaris de luxe. De lobbistes, si se li vol donar un toc més modern.

No és estrany, doncs, que una de les potes més febles –juntament amb la premsa escrita i la televisió– del procés d’emancipació nacional hagin estat les organitzacions empresarials. Els empresaris precisament organitzats per defensar els seus interessos –encara que sigui de manera vergonyant– davant l’aparell de l’Estat. És ben cert que les nostres empreses depenen cada cop menys del mercat espanyol i que moltes normatives ja provenen d’Europa, però l’Estat encara controla elements substancials per fer més difícil o més amable el dia a dia empresarial i els homes de personatges com ara Borrell i Montoro continuen exercint la discrecionalitat sempre en la mateixa direcció.

Per tant, resulta imprescindible que les direccions de les organitzacions empresarials –moltes de les quals corren el risc d’esdevenir obsoletes si no es posen al dia aviat– es rejoveneixin, superin els lideratges eterns i responguin de manera més moderna i eficient a les necessitats i als interessos de l’empresa en un món global. I que assumeixin que insistir en la gestoria de luxe per intercedir davant l’aparell de l’Estat és una estratègia definitivament superada. Perquè l’aparell de l’Estat no dubta a sacrificar aquells elements que li aporten més recursos si així aconsegueix que actuïn com a mecanisme de control i de pressió davant la societat catalana. I aquesta sí que és una batalla que les direccions tradicionals de les organitzacions empresarials tenen definitivament perduda.

Sembla que l’administració catalana i la societat civil comencen a actuar de manera proactiva en un àmbit fins ara massa alegrement menystingut. En cap altre cas no és tan evident que eixamplar la base sobiranista és sinònim de modernitat i d’eficiència. Un binomi forçosament imbatible.