El problema de l’habitatge es desborda
Cada dia més les persones tenen dificultat per accedir a un sostre assequible sobretot a Barcelona i la seva regió. Les administracions ultimen mesures per fer un dic de contenció
Les dificultats per accedir a un habitatge, el tema que va exhibir Ada Colau per arribar a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, lluny de solucionar-se s’han anat agreujant i estenent com una taca d’oli en sentit vertical, afectant capes més àmplies de la societat, i horitzontal, cap a la resta de municipis de l’àrea d’influència de la capital catalana. Després de la seguretat ciutadana, l’habitatge és el tema que més preocupa els barcelonins segons es desprèn del darrer baròmetre de la ciutat, presentat el 3 de gener.
Ha passat que la crisi del totxo va aturar la producció d’habitatge nou, i en canvi la necessitat ha continuat augmentant, en part perquè hi havia una demanda embassada dels anys de la recessió i, en part, perquè han sorgit altres competidors: els inversors estrangers (el mercat immobiliari de Barcelona s’ha internacionalitzat) i els turistes (hi ha 9.600 apartaments legals i altres il·legals).
Accedir a un habitatge de compra s’ha limitat de moment als propietaris que volen canviar de pis i ja tenen un matalàs financer. Mentre que els que no poden aspirar a una hipoteca s’han passat al lloguer i això ha pressionat els preus a l’alça. Així des del 2014, el preu mitjà del lloguer a Barcelona ha passat de 688 a 949 euros el tercer trimestre del 2018, un 38% més, segons dades de l’Ajuntament, i ha superat els registres previs a la crisi. La promesa de bones rendibilitats ha atret al sector de l’habitatge fons d’inversió nacionals i estrangers que han adquirit la propietat d’immobles amb llogaters, que han vist augmentar les seves quotes mensuals notablement de la nit al dia.
Capacitat de despesa.
La conseqüència lògica és que l’esforç que cal fer per tenir un habitatge ha augmentat i s’ha fet difícil de suportar per a moltes famílies. L’Observatori Municipal de l’Habitatge estudia la taxa de sobrecàrrega, és a dir el percentatge de població que ha de destinar més d’un 40% dels seus ingressos al pagament de les despeses de l’habitatge; això és el pagament del pis i el dels subministraments associats: aigua, llum i gas. La seva conclusió és que en aquests moments és del 42,3% a la ciutat de Barcelona -unes 300.000 persones en xifres absolutes- i del 42,2% a la resta de l’àrea metropolitana. Són de les taxes més elevades d’Europa. Quan s’analitza la incidència en la població de menys ingressos, la taxa creix fins al 56% i la posa al límit de la permanència en el seu habitatge.
Un dels col·lectius més afectats per aquest problema és el dels joves. Tot i que la població d’entre 16 i 29 anys ha disminuït un 30% l’última dècada, pocs es poden independitzar dels pares. Si el 2007 el 32,6% dels joves estava emancipat, ara no arriba al 24%. Són dades de l’àrea metropolitana de Barcelona i cal pensar que la mitjana europea és del 31,8%. La principal causa és l’eleva cost de l’habitatge.
Totes aquestes dades posen de manifest dos aspectes a tenir en compte per afrontar el repte de l’habitatge: en primer lloc, que el perímetre del problema s’ha fet més gran i ja no és exclusiu de les bosses més desafavorides de la societat, i, en segon lloc, que ja no afecta només a Barcelona, és un assumpte metropolità, motiu pel qual la resposta hauria de ser igualment metropolitana.
La complexitat del problema és de tal dimensió que s’ha d’actuar en múltiples fronts. Dit això, una evidència és que l’habitatge no és una prioritat per a les administracions des de fa temps. Ja sigui per les restriccions pressupostàries, per les barreres en l’endeutament públic o, simplement, per falta de voluntat política, el cert és que les partides destinades a l’habitatge fa anys que són magres. L’informe El dret a l’habitatge: qüestions urgents, impulsat per la Sindicatura de Greuges i presentat l’any passat, estima que les polítiques en matèria d’habitatge suposen només el 0,2% del PIB. El síndic, Rafael Ribó, fa seva la reclamació del tercer sector d’elevar el percentatge al 0,6%. Alguns ajuntaments, com el de Barcelona, proposen que sigui fins a l’1,5%.
Prioritat pública.
Ada Colau sap que es juga bona part del seu futur polític en l’arena de l’habitatge i no s’està d’exhibir iniciatives en aquest terreny. És el cas de la creació d’una empresa publicoprivada dedicada a la promoció i gestió d’habitatges en règim de lloguer assequible. Habitatge Metròpoli Barcelona, també participada per l’AMB, té l’objectiu d’augmentar el parc públic d’habitatge en 1.500 els pròxims cinc anys i ara busca un soci privat que posi els altres 12 milions d’euros que necessita la societat.
Un gra de sorra en el desert. Barcelona té més de 774.000 habitatges, uns 240.000 dels quals són de lloguer. El parc públic és de 12.018 habitatges, un 1,5% del total. La xifra és del tot insuficient per fer front als casos d’urgència extrema (persones sense sostre, col·lectius vulnerables o discapacitats), molt menys per respondre a qui cerca un lloguer assequible.
La falta d’una oferta de sostre públic amb una capacitat suficient per poder fer polítiques socials i que actuï com a regulador del mercat lliure, moderant la volatilitat dels preus dels lloguers, és una de les grans assignatures pendents. Només quan la necessitat apressa, les administracions es posen les piles. Però la capacitat de resposta és molt limitada a curt termini. Ara estem pagant les conseqüències dels errors del passat. El Pla Territorial Sectorial de la Generalitat té l’ambició d’elevar al 15% l’habitatge social a tot Catalunya i si el pressupost hi acompanya podria ser una eina al nivell de la dimensió del problema.
Els pisos buits.