Els primers industrials de béns de consum massiu van fer una aliança ben profitosa amb els artistes de l’època per donar a conèixer els seus productes a través dels anuncis il·lustrats que captaven l’atenció de l’espectador amb les seves figures evocadores i els seus colors vius. Per primer cop l’art es popularitzava i a poc a poc van veure la llum icones gràfiques de la publicitat com ara el majordom del Netol, el Bibendum de Michelin i la nena de Tintes Iberia.

Eren veritables obres d’art i per això, amb el pas dels anys, els pòsters de paper es van convertir en preuats objectes de col·lecció. No va passar el mateix amb els anuncis sobre suport cartró o llauna, destinats al marxandatge a l’interior de la botiga o per col·locar a l’exterior. Mateu Llinàs, empresari del món de la comunicació, no sap explicar gaire bé per què és així, perquè a ell de ben petit sempre li van cridar l’atenció. Reclams metàl·lics de companyies d’assegurances amb noms grandiloqüents com ara La Unión y el Fénix, La Catalana i La Patria Hispana col·locats a les entrades d’algunes cases de poble tenien el poder de transportar-lo a un món ple d’èpica. A finals dels setanta, amb 14 anys va tenir una epifania: va descobrir una placa de La Catalana en les runes d’una casa que estava sent enderrocada a Sarrià i a partir d’aquell moment va començar una passió que l’ha portat al llarg dels anys a recórrer milers de kilòmetres per pobles, mercats, comerços i subhastes a la recerca de peces per col·leccionar. Ara internet tot ho facilita però Llinàs reivindica el col·leccionisme de camp: “Em sento com un drapaire, un arqueòleg o un rescatador d’un patrimoni que d’una altra manera hauria acabat a la brossa.”

L’artífex de la mostra que fins al 31 de març es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona reivindica els noms propis ocults darrere la preeminència de les marques comercials. En primer lloc, els dels artistes que van cedir el seu talent i enginy en les albors de la publicitat. Noms coneguts, com ara Ramon Casas, Rafael de Penagos i Alphonse Mucha, i d’altres que es mereixen ser-ho, com ara Josep Porta i el seu admirat Pere Casas Abarca. I també els empresaris que van treballar la llauna per convertir-la en joies. En especial l’italià Gottardo de Andreis, fundador de la fàbrica coneguda com La Llauna de Badalona, on es van fer la majoria dels anuncis d’aquest material.