Amb la tria de la nova direcció hauria d’arribar el principi de la fi d’una crisi (llavors inesperada) del Teatre Lliure. Des del mes de juny passat, cada moviment resultava ser en fals. O se’ls demanava que no anessin amb el peu canviat. Com amb l’inici d’investigació del comitè d’empresa sobre el risc sociolaboral. O amb la denúncia de Jan Fabre, de qui hi ha programat el seu mític Mount Olympus, de 24 hores de durada, per aquest mes de juny (es van exhaurir les entrades en tres hores). Els premis Butaca, que concedeix el públic, van castigar-los sense ni un premi, quan era habitual que se n’enduguessin un grapat.

En realitat, el que s’ha constatat des de la crisi amb Lluís Pasqual a l’ull del vendaval és que falta un debat portes endins. No va ser fins que Pasqual va dimitir l’1 de setembre, que el Patronat de la Fundació va agafar les regnes i va assumir que potser havia eludit responsabilitats des de feia massa temps. És cert que no veien motius per qüestionar una direcció que portava èxits de públic, d’ocupació i també de crítica. Ho feia un Lluís Pasqual fundador del Lliure, que semblava haver-se reconciliat amb les institucions catalanes, després del desacord arran del projecte de la Ciutat del Teatre. Pasqual va imposar unes condicions econòmiques que va suportar el patronat sense qüestionar-lo, ni tan sols quan la retallada de les subvencions públiques va portar a debatre si es tancava el teatre un mes abans d’hora. Probablement, el patronat hauria d’haver negociat en no tractar-se d’un equipament amb els recursos de què poden disposar els teatres públics francesos o alemanys.

Juan Carlos Martel és el nom que ha d’apuntalar el nou Lliure. Que hi ha d’obrir una etapa nova. Haurà de batallar amb les ombres dels que considerin que no vira gaire el vaixell. O dels que pensen que no convé que ho faci a tanta velocitat. Després de la tria de la direcció, cal resoldre els canvis d’estatuts i també conèixer quina és la conclusió dels estudis sociolaborals (que venien arran de la denúncia d’una actriu que denunciava un tractament vexatori en l’assaig d’El rei Lear).

Sens dubte. l els èxits d’ocupació i d’assistència del Lliure han estat superant-se any rere any. Fins les dues temporades passades: si el 2015/16, segons dades d’Adetca, es van aconseguir 134.755 espectadors en les tres sales, el 2016/17 el nombre va baixar fins a una xifra meritòria de 122.752 entrades venudes, i la temporada passada es va quedar per sobre de les cent mil (98.830 espectadors). Tot i això, els comptes quadraven per a tranquil·litat de les administracions. Els creixements han vingut gràcies al fet que cada cop augmentaven els abonats (que garanteixen una compra molt elevada d’entrades per temporada) i també perquè va anar reduint les estades de les produccions per anar incrementant les exhibicions. Ben diferent, de la primera temporada, en què Pasqual va optar per cedir l’Espai Lliure (una sala que Rigola s’havia compromès amb les institucions a no tornar a obrir a canvi que es reformés el Lliure de Gràcia) a les companyies. Era l’inici de la crisi i les companyies no trobaven espai on actuar. Companyies com ara Les Antonietes van trobar una projecció que els va dur a liderar Somni americà al Lliure de Gràcia. Aquesta relació es va anar afeblint a canvi de poder incloure programació internacional (o espanyola), que era prou aplaudida pel públic.

La notícia del nou director ha agafat Lluís Pasqual estrenant una obra de Lorca a l’Español, que dirigeix Carme Portaceli: El sueño de la vida. Mentre es programa Así que pasen cinco años a Montjuïc. El Lliure ressorgeix de les crisis com l’au Fènix. Fins ara. Però el taulell, ara, és canviant i el Lliure ha de saber tornar a seduir.