De moment, segons els sondejos, el partit que se’n beneficia és el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen [extrema dreta]. El missatge que tothom ha entès dels armilles grogues és la seva oposició a la representació política, és a dir, als partits, els sindicats... Això també inclou aquelles formacions, com ara la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, que han donat suport a les protestes. En canvi, el partit de Marine Le Pen segueix apareixent com la principal força contra l’establishment i el sistema polític.

Al desembre, en plena crisi dels armilles grogues, vaig ser al Brasil i allà molta gent em deia que la situació francesa li recordava l’onada d’indignació que va tenir lloc al seu país el 2013, per l’augment del preu del transport públic. Molts militants i intel·lectuals de l’esquerra que llavors veien amb bons ulls aquelles protestes ara creuen que això va facilitar el que passaria després amb la victòria de l’ultradretà Jair Bolsonaro.

Els partidaris del populisme d’esquerres, com ara Ernesto Laclau i Chantal Mouffe —referents ideològics dels fundadors de Podem i de Jean-Luc Mélenchon a l’Estat francès– creuen que estem vivint un “moment populista” que es caracteritza per l’existència d’un nucli democràtic que comparteixen les forces populistes de dretes i les populistes d’esquerres. Tenen l’esperança d’aconseguir que els votants dels partits d’ultradreta apostin per formacions populistes d’esquerres. No obstant això, el cas de l’Estat francès mostra que no hi ha aquesta transferència de votants. Ni els antics electors comunistes aposten massivament per Le Pen, ni els del Reagrupament Nacional es decanten per Mélenchon.

D’una banda, el ressentiment sempre és viscut en primera persona: consisteix a no poder suportar que els altres gaudeixin d’allò que un considera que li hauria de pertànyer. És un sentiment d’injustícia que tant es pot dirigir contra les elits econòmiques i polítiques com contra els immigrants, els gitanos, les persones més pobres que depenen de les ajudes socials... De l’altra, la indignació comporta que un s’indigni per totes les injustícies de la societat, tant aquelles que l’afecten personalment com les que no.

Som en un moment en què, a través de formes democràtiques, estan emergint fenòmens de naturalesa profundament antidemocràtica. Per exemple, l’elecció de l’ultradretà Bolsonaro al Brasil va ser possible gràcies la intervenció dels jutges que van impedir que es presentés Lula da Silva. O el cas de Grècia el 2015, en què es va donar un cop a través dels bancs, en lloc dels soldats, per evitar que un govern electe apliqués lliurement la seva política. Fins i tot a l’Estat francès s’està accentuant la repressió envers els moviments socials, com ara els armilles grogues. Al president francès, Emmanuel Macron, li agrada distingir entre les democràcies liberals i les il·liberals, com seria l’Hongria de Viktor Orbán. Però la realitat és que Macron no destaca per la seva defensa dels drets humans i les seves polítiques migratòries resulten força similars a les de la Itàlia de Matteo Salvini.

Sí, el que ha succeït a l’Estat espanyol amb el procés català és un bon exemple de com es poden aplicar polítiques antidemocràtiques a través de formes democràtiques. Crec que és fonamental dir les coses pel seu nom i parlar de presos polítics quan hi ha persones empresonades per motius polítics.

Valls és el símptoma de l’actual confusió ideològica. Representa una forma de fer política en què la divisió entre dreta i esquerra deixa de tenir sentit. Va començar la seva carrera assegurant que era “rocardià” [partidari de Michel Rocard i de l’esquerra reformista]. Però quan exercia com a primer ministre a l’Estat francès, repetia sovint que “l’esquerra podia morir”. I ara es presenta a l’Ajuntament de Barcelona amb el suport d’un partit de dretes com Ciutadans.