De vegades tinc el privilegi que passin per les meves mans directius i directives que, després d’haver estat grans segons a les seves organitzacions, són promoguts a posicions executives. Això representa per a molts un salt quàntic, perquè deixen de posar-los nota pel fet de ser els primers de la classe i allò veritablement diferencial per a ells passa a ser saber jugar el joc.

El joc a què em refereixo, l’únic que al meu entendre val la pena, és el joc col·lectiu, el de l’agenda gran –aquella que conté els elements estratègics i comuns a l’organització- i regit pel fair play. Així que si em permeteu, m’estalviaré justificar la importància de jugar-hi. És un joc amb regles que necessitem conèixer i dominar, especialment si el nostre objectiu és canviar tant les regles com el joc en si.

Al principi solem tenir la temptació d’autoexcloure’ns d’aquest joc pel fet d’estar massa ocupats familiaritzant-nos amb el perímetre de la nova posició. Aquesta actitud ens genera nivells ingents d’estrès i té un impacte negatiu en el nostre rendiment, relacions i resultats i, si no rectifiquem a temps, en la nostra progressió professional. Per a algunes persones, aquesta autoexclusió és temporal i fruit de la dificultat per ocupar la nova posició amb comoditat. En altres casos, més perillosos, es neguen a jugar per quelcom semblant a la superioritat moral -“no tinc temps per caminar pels passadissos”, “si hagués sabut el que em trobaria”, etc.-, amb la qual de vegades tractem d’ocultar les nostres dificultats per canviar de lliga.

Recordo una història que ara em provoca un somriure, però que al seu moment em va fer patir, al costat d’una de les primeres directives amb qui vaig treballar, a qui anomenarem Sheryl. A la Sheryl, directora de comunicació d’una multinacional dels Estats Units, la van promocionar després de ser durant molts anys fidel segona d’un gran primer amb capacitats innates d’influencer, i que havia deixat l’organització després d’una llarga trajectòria com a amo del mas (o del ranxo, que dirien en aquelles terres).

La Sheryl era una dona jove, capaç i amb una reputació impecable com a primera de la classe. I no obstant això, respecte a l’organització en el seu conjunt, i especialment respecte als seus ja llavors companys del comitè de direcció, era una desconeguda que havia quedat a l’ombra sense oportunitats per brillar. No em detindré a analitzar, encara que donaria per a una bona conversa, si l’actitud del seu cap de mantenir-la a l’ombra va ser la correcta ni si va ser intel·ligent que ella ho permetés. Diguem simplement que va aconseguir que se l’escollís per la posició sense que hi hagués un consens ampli sobre la seva idoneïtat per exercir-la, com passa sovint a causa de factors tan humans com l’enveja.

Quan vam tenir la nostra primera conversa, la Sheryl feia tres mesos que ocupava la nova posició, estava afrontant una crisi mediàtica greu, continuava buscant el seu propi segon/a perquè no trobava un digne clon, tenia problemes amb el seu equip i amb la meitat dels membres del comitè de direcció, estava a punt de tenir-los amb el CEO i no tenia ni temps ni inclinació per jugar al joc, que considerava indigne d’algú amb la seva superioritat moral -ella utilitzava unes altres paraules.

Tanmateix, també se sentia sola, plena de temors, dubtava a parts iguals sobre si es mereixia el càrrec i sobre si l’organització que estava coneixent la mereixia a ella. Estava sumida en un estrès ferotge i en una gran crisi d’autoestima. La gota que va vessar el got va ser el moment en què la majoria dels seus companys van volar a Nova York amb el CEO en un avió privat per fer una presentació de resultats i a ella la van despatxar sola en un avió comercial i sense més explicacions.

El treball amb la Sheryl va durar uns quants mesos, en què vam viure molts desafiaments, i en què ella es va haver de replantejar profundament tota la seva estructura. Va començar amb la seva decisió d’explorar el nou territori des d’un lloc també nou, amb humilitat i generositat, i amb la lucidesa per poder entendre si el joc -i la seva organització- la mereixien… I en algun moment va decidir quedar-se i jugar, i ha arribat a aconseguir grans èxits malgrat els desafiaments, ha trobat el seu lloc al costat del CEO, contribueix a l’agenda gran, ha après a viure amb les imperfeccions pròpies i alienes i s’esforça cada dia perquè el joc s’assembli tant com sigui possible al que val la pena jugar.