Exiliat, com molts, a Viena, Francesc de Castellví va escriure una crònica de la Guerra de Successió (1701-1715) en què s’expliquen algunes de les accions dels serveis d’espionatge militar austriacistes organitzats per Salvador Lleonart. Hi van jugar un paper destacat una noble, Marianna de Copons, i una monja, Manuela Desvalls, que són a la llista de les primeres espies de la història.

La Reial Junta de Comerç de Barcelona creada el 1753 (amb funcions de govern econòmic d’un país políticament esquarterat d’ençà del 1714) va promoure l’espionatge industrial. I un nom: Carles Ardit, que -com fan en ocasions els espies- va publicar un bon llibre amb les seves descobertes.

Domènec Badia, o Ali Bei, autotransformat en príncep dels abbàssides, va fer una feina d’espionatge impressionant. Servint, successivament, el Regne d’Espanya, l’Imperi marroquí i el Regne de França. Va ser el primer no musulmà que va peregrinar a la Meca. El seu objectiu: incorporar la societat islàmica a la societat mundial. El llibre de valuoses informacions sobre l’islam que va publicar a París el 1814, es va anar traduint i publicant en moltes llengües. Fins al segle XXI.

Va tenir un continuador, Joaquim Gatell i Folch, que també va adoptar una falsa personalitat, Kaid Ismail, a l’imperi del Marroc. Aquí també es barregen l’interès polític i el científic. I, l’obertura de mercats, l’interès comercial.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) i els seus precedents van accentuar la demanda d’espionatge. La invasió alemanya de Bèlgica va dur Jaume Mir i Mas (que era a Brussel·les des del 1909 i es dedicava al comerç de la fruita) a col·laborar amb el Secret Service britànic i el Deuxième Bureau francès amb un cert èxit. I va fer possible, el 1927, l’exili de Francesc Macià. En canvi, Sadurní Ximènez Enrich va col·laborar amb l’Okhrana, la policia secreta de l’imperi dels tsars, i va viatjar pel Pròxim Orient. El 1895, havia publicat a Londres Kurds and armenians.

La Guerra Civil (1936-1939), la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i la guerra freda van disparar els serveis d’espionatge de tots els estats participants. El cas més espectacular (amb un lloc d’honor a l’International Spy Museum de Washington) és el de Joan Pujol i Garcia: Garbo per a l’MI5 britànic i Arabel per al III Reich. El cap d’una imaginària xarxa de vint-i-vuit espies inventats.

Fins al 1984, s’havien publicat vuit llibres sobre Garbo, l’home que havia fet possible el desembarcament aliat a Normandia situant l’exèrcit alemany a Calais. Ningú sabia, però, que Garbo era Joan Pujol, i que vivia a Caracas. I, encara el 2018, la revista Sàpiens va descobrir la seva connexió amb l’FBI i la seva idea d’esdevenir de nou un fals agent, ara soviètic.

La participació de catalans en els serveis d’informació, entre el 1936 i el 1945, va ser molt més àmplia. D’entrada, amb l’assaig de crear-ne de propis, de la Generalitat. Aquí cal pensar, en primer lloc, en dos noms: Frederic Escofet i Vicenç Guarner. A més, hi havia, com a mínim, Ramon Mercader, a qui l’NKVD soviètica va encomanar l’eliminació de Lev Trotski (a Ciutat Mèxic); Francesc Viadiu, l’home de l’MI 6 a Andorra, i Ricard Sicre, l’home de l’OSS nord-americana (antecedent de la CIA) al nord d’Àfrica.