Iglesias i Puigdemont

En un intent in extremis, el líder de Podem, Pablo Iglesias, en ple gaudi del seu permís de paternitat des del Nadal, va intentar acostar les posicions en contacte amb Carles Puigdemont i els governs de Quim Torra i Sánchez. Però la sort estava escrita, Sánchez no va fer ni un gest d’obrir-se a incloure el dret a decidir com a tema de debat i ERC i el PDeCAT no van retirar l’esmena.

Ja des d’abans d’aquesta última setmana de vertigen, des que divendres es va esgotar el diàleg per WhatsApp entre la vicepresidenta Carmen Calvo i el vicepresident Pere Aragonès i la consellera Elsa Artadi fins al dia d’ahir, en què es va consumar la fi de l’era oberta en la moció de censura, al Congrés els portaveus Joan Tardà (ERC) i Carles Campuzano (PDeCAT) sempre han sospitat que Sánchez en el fons no volia aprovar un pressupost gràcies al vot dels independentistes i que preferia tenir un relat electoral: la imatge que ell no cedeix fins i tot al preu de perdre els comptes. “Dol molt, sap molt greu que aquesta esquerra sigui tan timorata davant la dreta”, va lamentar Tardà.

Segons Tardà, el PSOE ha tingut “por” de la dreta tot i haver punxat en la marxa de Colón amb una discreta assistència de 50.000 persones convocades pel PP, Cs i Vox. El portaveu d’ERC va acusar Sánchez de pagar als republicans amb “una moneda falsa” després de rebre el suport “a canvi de res” durant la moció de censura.

Al PDeCAT, la tristor del lament era compartida per Campuzano. “El govern ha renunciat a aprovar aquest pressupost, no s’ha esforçat gens ni mica i això és un problema i una pena”, va dir el portaveu del PDeCAT al Congrés. “Entre el que plantegen els grups independentistes i la dreta hi ha tota una banda ampla i un camí a recórrer. Els ciutadans han de veure qui està disposat a dialogar”, va refutar la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, defensora del pressupost fins a l’últim esglai davant el silenci de Sánchez, en un avís que era ja un reclam electoral.

No sostingut de Sibina

Més irònic amb la causa del desenllaç abrupte que les dretes han agitat amb la manifestació a la plaça Colón de Madrid contra el diàleg amb Catalunya i la figura del relator va ser el portaveu del PNB, Aitor Esteban. “A vostès [PP i Cs], els era igual que en lloc d’un relator hi haguessin posat un càntir amb aigua fresca. Necessitaven qualsevol excusa per llançar-se a la piscina a l’estil Neymar i cridar penal!”, va etzibar a Pablo Casado i Albert Rivera. La majoria de la moció de censura fins i tot va tenir dues desercions més a Units Podem. Perquè van votar a favor de les esmenes de devolució la diputada d’En Comú Podem Marta Sibina –que ja va dir que ella votaria sistemàticament que no a totes les iniciatives de Sánchez fins que no permetés la sortida del vaixell d’Open Arms del port barceloní i el 22 de gener ja va dir que no a vuit decrets– i la gallega d’En Marea Alexandra Fernández.

Setmana Santa pel mig

Després d’encaixar una derrota que l’únic precedent a Espanya ensenya que és sinònim d’avançament electoral, Sánchez va fugir del Congrés esquivant la premsa i aferrat a un silenci que trencarà demà després d’haver reunit el Consell de Ministres i de prendre una decisió que serà personal. Si bé el 14 d’abril del ressò republicà es desinfla –el risc de vestir la data amb un caràcter plebiscitari en una monarquia constitucional és d’alt voltatge– i el 26 de maig amb la quarta urna –la de les generals, a més de la municipal, l’autonòmica i l’europea– no és volgut pels barons del PSOE de l’Espanya que no volen la fotografia amb Sánchez, el 28 d’abril irromp com a primera opció. “El 28 d’abril és un dia estupend”, celebra el manxec Emiliano García-Page.

Si volgués les eleccions el 28 d’abril, Sánchez hauria de dissoldre les Corts 54 dies abans, és a dir, el 5 de març. L’anomalia que té l’últim diumenge d’abril és que hi ha la interferència de la Setmana Santa, un factor a priori innocu en un estat aconfessional però que a Espanya transcendeix la lògica de partits. Si el calendari corregués i volgués tenir les eleccions el 5 de maig, les Corts es dissoldrien el 12 de març. I si explorés opcions al mes de maig (el 12 o el 19) s’estaria superposant a la campanya municipal i autonòmica. I Sánchez mira de reüll també quin llegat deixarà: ha promès derogar la llei mordassa, retocar la reforma laboral i exhumar Franco del Valle de los Caídos com a fites fins ara incomplertes. I Sánchez no vol deixar La Moncloa sense escriure una pàgina final rodona en alguna fita simbòlica per a l’electorat d’esquerres.

Casado vol quatre urnes

Qui aposta per concentrar-ho tot en un superdiumenge és el líder del PP, Pablo Casado, que va apel·lar a la raó de l’estalvi per instar el president a posar quatre urnes el 26 de maig. Casado es va vestir aviat amb la roba de candidat presidencial i va llançar una opa a Cs i Vox perquè l’aliança a Andalusia i la fotografia de diumenge a la plaça de Colón acabés en un futur pacte de govern que el portés a La Moncloa si el PP queda a davant en la competició de les tres dretes. “Si els espanyols s’han manifestat units, sembla contraproduent que nosaltres pretenguem representar-los desunits”, va advertir Casado a Rivera utilitzant una mostra de 50.000 espanyolistes contra el diàleg a Madrid com a metàfora del que ha de ser la governabilitat a l’Estat espanyol des d’ara.

A Podem, únic soci fidel al pressupost fins al final, la portaveu, Irene Montero, va ser rotunda: “Al govern, no li queda cap altre remei que convocar eleccions. Avui han quedat en evidència els límits del PSOE per governar en solitari.”