Fa gràcia perquè la gent em dema­nava si era difícil fer pel·lícules per a nens i jo els res­po­nia que faig pel·lícules per a éssers humans. El repte és acon­se­guir que fun­ci­o­nin amb qual­se­vol edat, amb coses més interes­sants per a nens, d’altres més interes­sants per a gent gran i bar­re­jar-ho tot. Quan explico històries miro d’estar con­nec­tat amb el meu jo infan­til i amb el meu jo adult. Amb Kung Fu Panda va pas­sar que el panda és un ani­mal tan atrac­tiu per a qual­se­vol edat que en fer les pro­ves d’audiència va que­dar clar que algu­nes coses fun­ci­o­na­ven amb nens i altres amb adults, però amb uns i altres hi havia moments en què el públic no reac­ci­o­nava, hi havia llargs inter­vals de silenci. Però en bar­re­jar els públics, en un cinema ple, a cada moment hi havia algú que reac­ci­o­nava als gags. Com a cine­as­tes, sim­ple­ment ens vam pro­po­sar fer quel­com diver­tit, fantàstic, emo­ci­o­nant i èpic. Això va ser el nos­tre plan­te­ja­ment.

Cada cas és dis­tint. M’agrada la idea de ser el pri­mer a fer alguna cosa, i després fer quel­com dife­rent. Feia temps que tenia el somni de fer una pel·lícula amb stop-motion, però com que no es con­cre­tava, vaig fer un vide­o­clip amb Cold­play. Per a mi és una tria natu­ral i fàcil anar pro­vant coses total­ment dife­rents.

Que fer un curt­me­tratge és pro­ba­ble­ment el més impor­tant que un pot fer, perquè ser­veix per comu­ni­car al món què sents, què vols i què és el més impor­tant per a tu. També et per­met a tu mateix des­co­brir què ets capaç d’ofe­rir. Fer un llarg­me­trat­ges és un luxe, un procés molt més com­pli­cat. Fer curts va ser molt impor­tant per a mi, per donar-me a conèixer i per tro­bar la meva pròpia veu com a cine­asta, per apren­dre més sobre mi mateix com a artista. Per això enco­ratjo tot­hom a fer-ne.

Sí, pen­sava que feia una pel·lícula petita, expe­ri­men­tal, per­so­nal, i em va sor­pren­dre fins a quin punt estava expli­cant una història uni­ver­sal que resul­tava atrac­tiva, sobre­tot a l’estran­ger, va estar a molts fes­ti­vals. Em va aju­dar a tro­bar el meu lloc en la indústria del cinema i em va ani­mar a fer sen­tir la meva veu en pro­jec­tes més grans.

L’ani­mació sem­pre ha estat vista com a cinema per a nens, espe­ci­al­ment a Hollywood. Pixar ha estat pro­ba­ble­ment el prin­ci­pal res­pon­sa­ble de por­tar-la a un altre nivell més sofis­ti­cat, per a dife­rents públics. Les pel·lícules de Miya­zaki també han ins­pi­rat el món. La gent que conec que tre­ba­lla en l’ani­mació vol fer veri­ta­bles pel·lícules, no només per a nens, o del gènere d’ani­mació. Spi­der-Man. Un nou uni­vers n’és un gran exem­ple, no han inten­tat fer una cosa només per a nens, sinó expli­car una història de manera fresca, emo­ci­o­nant, nova. I això és el que busca la gent que es dedica a l’ani­mació: nous camins per expres­sar-se i per expli­car històries de manera ines­pe­rada. Hi ha molts llocs en què l’ani­mació és res­pec­tada, no la posen en una cate­go­ria, però Hollywood encara li posa la cate­go­ria de cinema per a nens.