Fa gràcia perquè la gent em demanava si era difícil fer pel·lícules per a nens i jo els responia que faig pel·lícules per a éssers humans. El repte és aconseguir que funcionin amb qualsevol edat, amb coses més interessants per a nens, d’altres més interessants per a gent gran i barrejar-ho tot. Quan explico històries miro d’estar connectat amb el meu jo infantil i amb el meu jo adult. Amb Kung Fu Panda va passar que el panda és un animal tan atractiu per a qualsevol edat que en fer les proves d’audiència va quedar clar que algunes coses funcionaven amb nens i altres amb adults, però amb uns i altres hi havia moments en què el públic no reaccionava, hi havia llargs intervals de silenci. Però en barrejar els públics, en un cinema ple, a cada moment hi havia algú que reaccionava als gags. Com a cineastes, simplement ens vam proposar fer quelcom divertit, fantàstic, emocionant i èpic. Això va ser el nostre plantejament.

Cada cas és distint. M’agrada la idea de ser el primer a fer alguna cosa, i després fer quelcom diferent. Feia temps que tenia el somni de fer una pel·lícula amb stop-motion, però com que no es concretava, vaig fer un videoclip amb Coldplay. Per a mi és una tria natural i fàcil anar provant coses totalment diferents.

Que fer un curtmetratge és probablement el més important que un pot fer, perquè serveix per comunicar al món què sents, què vols i què és el més important per a tu. També et permet a tu mateix descobrir què ets capaç d’oferir. Fer un llargmetratges és un luxe, un procés molt més complicat. Fer curts va ser molt important per a mi, per donar-me a conèixer i per trobar la meva pròpia veu com a cineasta, per aprendre més sobre mi mateix com a artista. Per això encoratjo tothom a fer-ne.

Sí, pensava que feia una pel·lícula petita, experimental, personal, i em va sorprendre fins a quin punt estava explicant una història universal que resultava atractiva, sobretot a l’estranger, va estar a molts festivals. Em va ajudar a trobar el meu lloc en la indústria del cinema i em va animar a fer sentir la meva veu en projectes més grans.

L’animació sempre ha estat vista com a cinema per a nens, especialment a Hollywood. Pixar ha estat probablement el principal responsable de portar-la a un altre nivell més sofisticat, per a diferents públics. Les pel·lícules de Miyazaki també han inspirat el món. La gent que conec que treballa en l’animació vol fer veritables pel·lícules, no només per a nens, o del gènere d’animació. Spider-Man. Un nou univers n’és un gran exemple, no han intentat fer una cosa només per a nens, sinó explicar una història de manera fresca, emocionant, nova. I això és el que busca la gent que es dedica a l’animació: nous camins per expressar-se i per explicar històries de manera inesperada. Hi ha molts llocs en què l’animació és respectada, no la posen en una categoria, però Hollywood encara li posa la categoria de cinema per a nens.