El govern francès acumula les males notícies pel que fa a la indústria. Tot i que el tancament de plantes industrials s’ha convertit en un clàssic a França, aquesta setmana ha estat horribilis per a l’executiu d’Emmanuel Macron. Dilluns, el ministre d’Economia, Bruno Le Maire, assumia el tancament definitiu de la fàbrica de Ford a Blanquefort. Dimarts, en una tensa reunió al Ministeri d’Economia es confirmava el fracàs de l’adquisició de la serradora metal·lúrgica Ascoval pel grup belga Altifort.

Dimecres, el govern francès reaccionava indignat després de l’anunci que l’estat holandès augmentava fins al 14% la seva participació en el capital del grup Air France-KLM. França, coneguda per la seva tradició d’estat estrateg, s’ha convertit en un actor impotent de la globalització?

Le Maire i el seu homòleg holandès, Wopke Hoekstra, van reunir-se ahir a París per tractar la nova situació d’aquesta companyia aèria. Després d’augmentar la seva participació fins al 14%, Holanda va equiparar la seva posició amb la de França (14,3%). Aquesta decisió va ser qualificada com una mesura “d’enemistat” per les autoritats franceses. L’operació “no va ser ortodoxa”, va reconèixer Hoekstra en una compareixença amb el ministre d’Economia francès. Més enllà de les tensions econòmiques entre aquests dos països fundadors de la Unió Europea, aquest cas resulta paradoxal en mostrar com Holanda –famosa pel seu liberalisme– intervé en una empresa privada per defensar els seus interessos, en concret l’aeroport Schiphol, al mateix temps que França vol privatitzar els tres aeroports de París.

No deixa de resultar paradoxal que els dirigents francesos semblin els millors alumnes del neoliberalisme en un moment en què cada vegada més països aposten per presentar esmenes a la globalització, com ara els EUA de Donald Trump, el Japó o ara Holanda.

Malgrat algunes excepcions, com ara la nacionalització temporal de les drassanes de Saint-Nazaire, Macron aposta per la no-intervenció. Aquesta posició, però, pot resultar insostenible davant la multiplicació dels casos de plantes industrials que estan a punt de tancar o es veuen afectades per importants ERO.

La fàbrica de Ford a Blanquefort, la serradora d’Ascoval, els forns Poitou al centre de França, la fàbrica papereria Arjowiggins a la regió parisenca... La llista de les fàbriques que estan a punt de tancar és llarga. No obstant això, Le Maire ha defensat aquesta setmana la política industrial de l’executiu centrista. “Des de fa dos anys, de quatre llocs de treball amenaçats en la indústria que el Ministeri d’Economia ha tractat, se n’han salvat tres”, va defensar en una entrevista al diari econòmic Les Échos.

Tanmateix, aquesta política de reconversió i acompanyament s’ha demostrat impotent davant de casos com el de la fàbrica de Ford a Blanquefort. Tot i haver rebut 35 milions d’ajudes públiques, el grup nord-americà ha decidit tancar aquesta planta que li aportava beneficis. Fins i tot ha rebutjat l’oferta d’adquisició del grup Punch. Tancar-la i reconcentrar la seva activitat als EUA li resulta més rendible. Davant l’eventual acomiadament dels 800 treballadors, els representants de la CGT en demanen la nacionalització. “Cal reconèixer el bon sentit d’aquesta demanda de nacionalització durant el temps necessari perquè els poders públics trobin un altre comprador”, afirma en un editorial el diari progressista Libération.

“No podem esperar-ho tot de l’estat”, va dir el 1999 Lionel Jospin, l’aleshores primer ministre socialista, donant per acabat el model de l’estat estrateg francès. Després de gairebé trenta anys d’acceptació de les tesis neoliberals de les elits franceses, la desindustrialització ha causat estralls al país. Entre 1980 i 2007, la indústria francesa va perdre dos de cada cinc llocs de treball. El nombre de treballadors en el sector secundari va passar de 5,3 a 3,4 milions de persones, segons dades oficials. Això ha fet que el pes de la indústria en el PIB francès sigui un dels més baixos d’Europa. Només l’11,2%, clarament per sota del 21% de Catalunya.