D’un temps ençà, són moltes les veus que ens alerten sobre com les forces dels grans poders econòmics internacionals se situen per damunt de la sobirania dels estats, fins al punt de “privatitzar” la democràcia. Un exemple del fenomen l’ofereix el sistema Solució de Controvèrsies entre Inversors i Estats (ISDS), que inclou molts tractats de comerç d’inversió i permet a les empreses multinacionals demandar els estats en tribunals privats si els governs han pres decisions que consideren lesives per als seus interessos. Molt sovint, aquestes decisions que afecten el benefici de la multinacional tenen a veure amb el respecte envers els drets humans i ambientals.

La certa impunitat amb què han estat operant les empreses en els darrers temps, tot soscavant la sobirania dels països, ha impulsat el sorgiment des de la societat civil europea de la campanya Drets per a les persones, normes per a les multinacionals - Stop ISDS, en què participen més de 150 organitzacions, i que demana un tractat internacional vinculant, acompanyat d’una llei en cada estat que permeti demanar responsabilitats a les multinacionals pel que fa a la violació de drets humans en qualsevol territori on siguin actives, tot incloent-hi els esglaons de la cadena, és a dir, filials, proveïdors, contractistes, inversors i altres.

Àlex Guillamón, de l’organització Entrepobles, que participa en la campanya, situa l’eclosió d’aquest sistema a mitjan dels noranta, quan “en la signatura dels tractats comercials entre països avançats i en vies de desenvolupament es justificava la inclusió d’aquestes clàusules per atorgar seguretat jurídica”.

Com s’ha vist, però, aquest mecanisme que podem trobar en molts acords bilaterals i també en grans tractats com l’Acord Econòmic i Global (CETA), el tractat amb el Japó (JEFTA) i la NAFTA i que també l’hauríem vist al TTIP que han estat negociant la UE amb els Estats Units i el Canadà. Des dels anys noranta, ja s’han registrat 800 casos del que Guillamón anomena “donar prioritat al dret mercantil per damunt d’altres drets fonamentals”. Val a dir que ara mateix, l’Estat espanyol és un dels que acumula més demandes als tribunals d’arbitratge, fins a 32, i si els inversors guanyessin tots els plets, hauria d’afrontar el pagament de 7.700 milions d’euros dels pressupostos públics. Cal afegir que les multinacionals espanyoles s’han aficionat a aquests mecanismes, amb casos com Naturgy i Telefónica, que tenen interposades demandes contra Colòmbia per regulacions públiques en el sector de serveis. En territori espanyol, hem vist com la minera Edgewater, del Canadà, ha demandat l’Estat per cancel·lar la llicència d’explotació d’una mina a cel obert a Corcoesto (Galícia), tot invocant un tractat bilateral d’inversions entre Espanya i el Panamà.

Per Gonzalo Fernández Ortíz de Zárate, investigador de l’Observatori de Multinacionals a l’Amèrica Llatina (OMAL), és clar que “els tribunals d’arbitratge són part d’un procés en què, a través de la nova onada de tractats de comerç i inversió en què s’insereixen, pretén implementar una constitució econòmica global que definitivament situï a la cúspide politicojurídica els interessos corporatius”.

La justícia de la UE ha replantejat la seva posició davant els arbitratges, però només parcialment. La forta pressió popular contra l’ara congelat TTIP va ser decisiva perquè mostrés el seu rebuig als tribunals d’arbitratge per a conflictes bilaterals, però això sí, només entre membres de la UE. Com diu Àlex Guillamon, ha estat un “no ens fem mal entre nosaltres”. Ara, la UE planteja la constitució d’una cort multilateral d’inversions, sota el paraigua de l’ONU, en què les empreses podrien demandar els estats quan s’escaigués.

Des de la campanya es planteja “justament el contrari, que aquest tribunal estigui al servei de les víctimes de la violació de drets humans i ambientals, perquè puguin demandar les multinacionals”. El Comitè de Drets Humans de la UE ha creat un grup per fer una proposta de tractat que, com assegura Guillamón, “està sent bloquejat tant pels EUA com per la UE, que al seu moment ja no van votar a favor del comitè”. Aquest moviment crític es proposa ara defensar al carrer els tribunals públics. Com diu Guillamón: “Les grans empreses han d’afrontar els problemes com la resta dels ciutadans. No pot ser que pel seu poder econòmic puguin acudir a tribunals VIP a què el ciutadà no té accés”.