Espanya: més autonomia?
És un tema que està al carrer, i encara que no del tot, té molt a veure amb qüestions econòmiques.
El Diari Ara del 4 de febrer de l’any en curs, va publicar a la pàgina 4 un estudi en què recollia els resultats d’una enquesta en què es mostraven, en percentatges i per regions, les preferències dels seus habitants respecte a tres preguntes: Prefereix menys autonomia regional o la desaparició de l’administració basada en autonomies? Prefereix que continuï l’actual administració centrada en l’estructura autonòmica? Prefereix més autonomia o independència?
El que he fet ha estat encreuar les dades recollides en l’estudi amb els saldos fiscals interregionals obtinguts segons el sistema que considero correcte: el de fluxos monetaris, obtinguts de l’informe publicat pel Ministeri d’Economia l’any 2008 i que correspon al 2005, i que és l’únic elaborat, i fins ara publicat, pel govern d’Espanya.
Els tres gràfics exposats a dalt mostren la posició de cada regió segons el seu saldo fiscal interregional i respecte a la seva preferència de més, menys o igual autonomia que l’actual. Cada gràfic està titulat, perquè pugui ser ben identificat. En els tres casos, a l’eix d’ordenades, el saldo fiscal interregional; al d’abscisses, el percentatge de població que mostra la seva preferència per la variable mostrada.
Menys autonomia.
A la zona central hi ha situades la majoria de les regions: Extremadura, Astúries, Galícia, Andalusia, les Canàries, La Rioja, Múrcia, el País Valencià i les Balears. De nou sorprèn que en les tres últimes regions hi hagi un percentatge de població -que voreja la tercera part- que prefereix que l’administració se centralitzi, sobretot tenint en compte que pateixen dèficit fiscal interregional acusat o molt acusat, com és el cas de les Balears. A la resta de les regions aquí situades, es pot interpretar que a un percentatge de la seva població no li importaria més centralització perquè podrien millorar.
A la tercera zona, els que desitgen més centralització són una absoluta minoria. I aquí cal distingir dos casos. En el cas de Catalunya és evident que la gran majoria de la població pensa que més centralisme no millorarà les coses, sinó al revés, a causa de l’inflat dèficit fiscal interregional de Catalunya. En l’altre cas, però, el del País Basc i Navarra, tenint en compte que són regions que ja disposen d’una significativa autonomia financera i fiscal, el rebuig a un major centralisme només pot ser interpretat pel fet de l’absoluta certesa per part de la població que més centralisme implicaria pèrdues en tots els sentits; és per això que ja no hi ha l’escassa acceptació de menys autonomia, sinó el rebuig total a més centralització.
En l’opció que tot segueixi com fins ara, és a dir, que el nivell d’autonomia ni augmenti ni disminueixi ni que tampoc es vagi cap a un major o menor nivell de centralisme, també es delimiten tres zones, i un cas a part: Catalunya, on el nivell d’acceptació de l’actual situació voreja la quarta part de la població, a pesar que aquesta actual situació perjudica clarament Catalunya; la meva interpretació: els que s’han decantat per aquesta opció o bé no tenen formada la idea de com n’és, de perjudicial, l’actual situació per a Catalunya, o bé per a la seva situació particular i personal aquest perjudici no és tal.
Seguir com ara.
El que sorprèn molt, moltíssim, és el cas del País Valencià i les Balears: gairebé la meitat de la seva població és partidària de seguir com fins ara a pesar del seu dèficit fiscal, elevadíssim en el cas de les Balears. I, paral·lelament, no sorprèn en absolut el cas del País Basc i de Navarra: un elevat percentatge de la seva població vol que les coses que segueixin com estan; es podria pensar que hauria de ser més elevat el nombre dels que així ho volen, cosa que s’entendrà quan veiem l’apartat següent.
Pel que fa a l’altre grup -Extremadura, Castella i Lleó, Aragó, Castella-la Manxa i Cantàbria-, es podria pensar que els percentatges de mantenir-se en la situació actual haurien de ser més elevats, sobretot pel que fa a les dues últimes.
En el tercer dels casos analitzats: la població partidària de més autonomia o independència, la situació és, gairebé en la totalitat dels casos, diàfana. D’una banda, les regions que, en percentatges ridículs, volen més autonomia o independència: gairebé totes amb superàvits fiscals interregionals: Extremadura, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Andalusia, Cantàbria, Castella-la Manxa, Aragó i La Rioja. De nou sorprenen els casos del País Valencià i les Balears, a causa de les seves situacions de dèficit fiscal interregional. I novament en el cas de Madrid s’ha de pensar en el benefici que obté per l’efecte capitalitat de la ciutat per no desitjar més autonomia a pesar de la seva situació de dèficit (per tot el que hem esmentat amb relació a Madrid es podria plantejar si Madrid hauria de seguir sent una regió i no convertir-se, la ciutat i els seus voltants, en una figura administrativa semblant al districte de Colúmbia, com és el cas de Washington, i la resta de la regió integrar-se a Castella-la Manxa; la raó és evident: l’efecte capitalitat únic a Madrid, desvirtua, en la comparació, les economies de la resta de regions).
Major nivell d’autonomia.
Llegint tot el que hem dit fins ara, és inevitable pensar en la situació que s’està produint i que s’està vivint a Catalunya. És veritat que el PIB i el saldo fiscal interregional no ho són tot a la vida, però a través dels gràfics exposats es dedueix que són molt i que signifiquen molt. En aquest sentit, hauria estat, seria igual, la reacció de la resta d’Espanya si el que Catalunya ha plantejat ho hagués plantejat una regió amb superàvit fiscal interregional, és a dir, una regió que rep més o molt més del que aporta? Segons la meva opinió, la resposta seria un clar i rotund no.
