Mentre Catalunya redueix el nombre d’aturats a nivells de precrisi, aquests darrers mesos hem assistit a un degoteig d’anuncis d’importants expedients de regulació d’ocupació. Tant en l’àmbit català, com espanyol, com internacional. Una cosa i una altra semblen poc compatibles, però si observem amb deteniment aquests anuncis, fàcilment arribarem a la conclusió que es tracta de l’emergència d’un canvi estructural en la generació d’ocupació.

A casa nostra, només el cas dels Laboratoris Esteve respon als paràmetres tradicionals d’empresa amb pèrdues continuades que s’intenta refer aprimant-se i disminuint els costos salarials. En molts casos, malgrat mantenir-se en números positius, les empreses es preparen per afrontar els canvis tecnològics i la seva incidència en el model de negoci. Caixabank sempre havia presumit que el seu èxit provenia de la proximitat física al client a través d’un extensa xarxa d’oficines. Ara, però, l’entitat redueix el volum d’aquesta xarxa mentre intenta l’enèsima transformació de bona part de la resta. Els tradicionalment molt ben pagats treballadors de les caixes -prescriptors de tants petits estalviadors, però desacreditats per les preferents-, esdevenen un llast per als bancs que les han sobreviscut, que es desprenen dels més antics i amb més bones condicions laborals per d’altres de més joves amb noves habilitats i aptituds. La creixent utilització de la banca a distància -intensament promoguda pel sector- és causa i efecte i s’afegeix a la desmonetització progressiva de les transaccions. La darrera fusió bancària anunciada -Liberbank-Unicaja- se saldarà també amb un bon nombre d’acomiadaments als serveis centrals, tot i que les respectives xarxes d’oficines es complementen.