Un proverbi alemany (Jeder ist seines Glückes Schmied) adverteix que cadascú decideix la seva sort. El país fa molt de temps que és exemple d’estabilitat i ortodòxia econòmica i àncora de diferents temptatives de sistema monetari europeu. L’economia alemanya va gestionar la crisi financera sense grans contratemps interns i amb un rol ben actiu en la gestió dels rescats bancaris, sempre orientada a la protecció dels interessos creditors i a la transmissió als mercats d’un cert grau de serenitat en temps molt convulsos.

Aquesta gestió va ser exercida amb l’aplom i la fermesa dels doctrinaris en el que és just i necessari. Tot i els estralls socials, l’economia teutona ha actuat com a referent d’estabilitat fiscal per als socis més díscols. No és gens sorprenent que recurrentment presenti superàvit als comptes públics o que el deute sobirà gaudeixi d’interessos negatius i se situï per sota del 60% del PIB.

Tanmateix, l’obstinació a no estimular internament l’activitat econòmica d’una economia en posició creditora dins del tauler de joc de l’Eurozona va endurir el cost de l’ajust a les cases veïnes i va agreujar les disfuncions en el disseny de la unió monetària. Molt reticent a acceptar el lideratge econòmic i a assumir els riscos de servir de locomotora regional, en canvi, reclama sorollosament una atenció preferent quan l’estabilitat econòmica sembla en perill.

La força dels fets, però, desdiu les declaracions del implicats. Alemanya és el líder exportador europeu i també el principal mercat per als aliats comunitaris. La seva responsabilitat en el joc de la interdependència econòmica, volguda o no, és prominent. Esquivant pels pèls la temuda recessió i patint sobre manera les conseqüències d’un conflicte comercial planetari i les irregularitats d’algunes companyies senyera a la indústria, continua traslladant pressió deflacionista a uns socis que rebaixen constantment expectatives i creuen els dits perquè l’italià assegut a la cadira més cobejada de Frankfurt continuï fent tot el que sigui necessari.

A voltes el confort percebut pels més benestants al saló de casa els fa oblidar que també són vulnerables a les inclemències del món exterior. Sorprenentment, proposen ara superar les molèsties amb una dieta estricta que elimini el sobrepès d’una inflació imaginada. Un altre cop, la trampa de la morbidesa induïda està servida. Man sieht sich immer zwei mal (‘sempre ens veurem dos cops’).