Els Serveis d’Intel·ligència del món han descobert que, si bé la població del Principat de Catalunya és un 1 per mil de la població mundial, i la producció catalana -el PIB català- és el 3 per mil del PIB mundial, el que succeeix realment és més complex. Han descobert que la població catalana, a més de produir molt, ha iniciat una experiència en gran part nova, amb pocs precedents.

Quan, l’octubre del 2001, el president nord-americà, Bill Clinton, va dir: “El nostre futur serà català o talibà” no improvisava, com podia semblar, sinó que sintetitzava les conclusions a què havien arribat els seus serveis d’anàlisi de dades. La idea de Clinton: “In a Catalan world we would celebrate the diferences” té una lectura econòmica: les diferències dinamitzen, generen competència.

Després del 2001, han anat arribant declaracions i articles diversos, però que tenien en comú la mateixa voluntat d’entendre un procés molt difícil de definir. En el que, per exemple, es combinen: una gran visibilitat, una transparència total i, alhora, els usos dels temps de la clandestinitat. Les NTIC i el boca-orella.

D’altra banda, el context -la Unió Europea- obre unes possibilitats insòlites. Segons Madhav D. Nalapat (editorialista del Sunday Guardian, de Nova Delhi, i professor de la universitat de Manipal, a l’Índia), dins la Unió Europea estan desapareixent les fronteres econòmiques dels estats nació. Mai -raona Nalapat- havia estat tan fàcil com ara la independència d’una part d’un estat, ja que el nou país independent, si segueix les normes de Brussel·les, pot romandre automàticament dins la Unió Europea. Tant és que hi hagi 27 estats com els 99 que tem el luxemburguès Jean-Claude Juncker (de fet, a l’Europa del Renaixement, hi havia 500 estats).

Nalapat es basa en la Unió Europea. Un altre analista, Edvard Txesnokov, cap de la secció internacional del diari Komsomolskaya Pravda (Moscou), analitza Catalunya -i Espanya- dins del conjunt d’Europa. Segons Txesnokov, el 1936, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista van donar un suport massiu a la insurrecció. Només Rússia va ajudar la democràcia espanyola, i l’autonomia catalana. Per això la seva proposta que Rússia torni a donar suport a una democràcia -i una economia- que perilla.

L’ús de la llengua catalana -i de l’estelada- en una declaració (en, només, 34 llengües) de la presidenta de Taiwan, Tsai Ing-wen, és, també, resultat de la bona informació de què disposa. La declaració diu: “La majoria dels taiwanesos desaproven amb fermesa el sistema «un país, dos sistemes»”. Els dos sistemes són dos sistemes econòmics: el de la Xina dirigida per Pequín i el de les excolònies: Macau i Hong Kong. Si Wen utilitza el català és perquè sap que la majoria dels catalans estan generant una economia molt dinàmica que l’estat centralitzat obstaculitza (vegeu Ben Goren: Catalonia, Taiwan and the centralising State, Taiwan Insight, 2017).

Per a l’estabilitat i el dinamisme, sumats, d’una economia és bàsic conèixer les condicions polítiques en què es mou. I, a l’inrevés, els canvis polítics són, sovint, suggerits per les transformacions econòmiques. Ara bé: calen, sempre, serveis d’estudis geoestratègics, anàlisis de les dades rellevants. Intel·ligència. Saber que la gent del 1 per 1.000 fa molt més que el 3 per 1.000: fa 7,5 milions de polítiques.