Opinió

Pensions impagables

Aquest 2019, mentre que el PIB és poc més que el de l’any 2008, se superaran els 150.000 milions per a 10,5 milions de pensionistes. Com es pot observar, el volum de les pensions es més que triplica des del 1995 (+230%), mentre que el nombre de pensions només creix un 40%. Un creixement de la pensió mitjana del 138% entre el 1995 i el 2019, mentre que la inflació en el mateix període ha estat només del 67%

La set­mana pas­sada, en un altre suple­ment econòmic d’un diari, un polític reco­ne­gut per una certa pon­de­ració, titu­lava un arti­cle així: “Mala notícia per als pen­si­o­nis­tes”, refe­rint-se a la pràctica liqui­dació del Pacte de Toledo, l’únic fòrum par­la­men­tari per deba­tre la crisi i la reforma del sis­tema de pen­si­ons a Espa­nya.

A més de res­pon­sa­bi­lit­zar, òbvi­a­ment, tot­hom, excepte la seva força política, del fracàs del pacte, l’autor reflec­tia en el seu des­a­for­tu­nat titu­lar un dels pro­ble­mes més greus que té avui dia el debat de les pen­si­ons: creure que aquest immens pro­blema afecta només els pen­si­o­nis­tes, sobre­tot els futurs, i no la resta de ciu­ta­dans.

La inca­pa­ci­tat mani­festa en aquest país, pri­mer per con­sen­suar un cert diagnòstic de la crisi del sis­tema i, segon per pac­tar no ja una reforma vers la sos­te­ni­bi­li­tat, sinó un mer pegat a curt ter­mini, no és un pro­blema aco­tat als pen­si­o­nis­tes, sinó un pro­blema majúscul per a tot el país. Tan impor­tant que posa en perill la via­bi­li­tat futura de la nos­tra eco­no­mia i l’estat del benes­tar.

No estem exa­ge­rant. Les pen­si­ons con­tri­bu­ti­ves i no con­tri­bu­ti­ves, quan es va esta­blir el Pacte de Toledo el 1995, -per la lla­vors ja exis­tent pre­o­cu­pació per la seva sos­te­ni­bi­li­tat futura-, eren menors a 45.000 mili­ons d’euros/any per a uns 7,5 mili­ons de pen­si­ons. A l’inici de la crisi, l’any 2008, eren de quasi 100.000 mili­ons per a 9 mili­ons de pen­si­o­nis­tes. Aquest 2019, men­tre que el PIB és poc més que el de l’any 2008, se supera­ran els 150.000 mili­ons per a 10,5 mili­ons de pen­si­o­nis­tes. Com es pot obser­var, el volum de les pen­si­ons es més que tri­plica des del 1995 (+ 230%), men­tre el nom­bre de pen­si­ons només creix un 40%. Un crei­xe­ment de la pensió mit­jana del 138% entre el 1995 i el 2019, men­tre la inflació en el mateix període ha estat només del 67%.

Si ens cen­trem exclu­si­va­ment en les pen­si­ons con­tri­bu­ti­ves, les teòrica­ment finançades per les con­tri­bu­ci­ons a la Segu­re­tat Social, obser­vem que els 135.000 mili­ons a pagar el 2019 poden tenir un dèficit (la part que no queda coberta per les con­tri­bu­ci­ons espe­ra­des) d’entre 15.000 i 20.000 mili­ons d’euros, men­tre que el 2010 encara estava en equi­li­bri i en superàvit els anys ante­ri­ors.

Que és el que està pro­vo­cant aquesta situ­ació i gene­rant un risc amb tendència a empit­jo­rar? Són molts ele­ments els que evo­lu­ci­o­nen con­tra el sis­tema. Pri­mer, l’aug­ment de l’espe­rança de vida i el con­seqüent crei­xe­ment de la taxa de dependència (població de més de 66 anys sobre la població en edat labo­ral de 16 a 66), que ara és del 27%, era a l’inici de la crisi el 22%, però que per la demo­gra­fia ha ini­ciat un salt que la podria por­tar al 45% - 60% el 2050.

Baixa nata­li­tat.

En segon lloc, o pot­ser hauríem de dir com a ori­gen de la pri­mera causa, la molt baixa nata­li­tat, d’1,3 fills per dona, molt allu­nyada de la taxa de reem­plaçament del 2,1 fills per dona, acom­pa­nyat tot això d’una immi­gració neta insu­fi­ci­ent i que aporta poc a la millora de la nata­li­tat.

En ter­cer lloc, la rela­tiva gene­ro­si­tat de les pen­si­ons espa­nyo­les com­pa­ra­des amb les dels països euro­peus. Així, la taxa bruta de repo­sició (pensió ini­cial sobre el dar­rer salari) és a Espa­nya del 79%, en pri­mer lloc del rànquing euro­peu. En taxa de subs­ti­tució (pensió mit­jana sobre salari mitjà), Espa­nya només és superada per Grècia, Xipre i Itàlia, uns models de sos­te­ni­bi­li­tat ben poc exem­plars.

Aques­tes cau­ses, uni­des a les insu­fi­ci­ents refor­mes (escàs aug­ment de l’edat de jubi­lació i mode­rada reforma en els anys tin­guts en compte per al càlcul de la base regu­la­dora de la pensió) i fins i tot a un incom­pli­ment de les refor­mes del 2011 i 2013, via liqui­dació del fac­tor de sos­te­ni­bi­li­tat que limi­tava els aug­ments de les pen­si­ons, està posant en situ­ació límit el sis­tema, en el tram­polí de la insos­te­ni­bi­li­tat de cara a l’imme­diat futur.

Si tal com feia el polític autor de l’arti­cle esmen­tat, ens con­cen­trem només en els pen­si­o­nis­tes, és cert que intro­duir ele­ments de sos­te­ni­bi­li­tat en el sis­tema es podria inter­pre­tar com un incom­pli­ment de les pro­me­ses teòriques rea­lit­za­des als tre­ba­lla­dors i, sobre­tot, de certs drets morals que impli­ca­rien que un pen­si­o­nista ha de rebre pres­ta­ci­ons sem­blants a les que ell va aju­dar a pagar quan era tre­ba­lla­dor.

Si al con­trari, ente­nem que les cir­cumstàncies són ara ben dife­rents, i que hem d’apro­par el nivell de pen­si­ons i els anys que es poden haver de pagar a les con­tri­bu­ci­ons rea­lit­za­des, tot con­ve­ni­ent­ment actu­a­lit­zat, (actu­al­ment les pres­ta­ci­ons són molt més ele­va­des que les con­tri­bu­ci­ons fetes prèvia­ment pels matei­xos pen­si­o­nis­tes) i que el pro­blema és de tot el país; per tal que el sis­tema aguanti i no s’enfon­sin els comp­tes públics, cal dei­xar-nos d’elec­to­ra­lis­mes, de demagògies i de rebut­jar l’aritmètica més ele­men­tal. En defi­ni­tiva, que els polítics i els votants aga­fin el toro per les banyes, un fet del tot impres­cin­di­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.