Les pro­tes­tes con­tra l’esgo­tat règim de Bou­te­flika recor­ren Algèria men­tre, més de 3.500 km a l’est, Síria entra en el novè any de guerra amb un horitzó encara llunyà de pau i esta­bi­li­tat. Es cal­cula que prop de mig milió de per­so­nes han per­dut la vida en aquest con­flicte ini­ciat el març del 2011 en el con­text de les pri­ma­ve­res àrabs, segons dades publi­ca­des diven­dres per l’Obser­va­tori Sirià dels Drets Humans. A aquest balanç deso­la­dor, s’hi afe­gei­xen uns 6 mili­ons de refu­gi­ats a l’estran­ger i un nom­bre sem­blant de des­plaçats a l’inte­rior del país.

Vuit anys després, la guerra té un gua­nya­dor incon­tes­ta­ble: Bai­xar al-Assad, el dic­ta­dor que la revolta popu­lar pre­te­nia depo­sar. Amb l’ajuda deci­siva de Rússia, l’Iran i Hez­bol·là, el seu exèrcit con­trola ja més de dos terços del país. Li queda per recu­pe­rar una bossa al nord-oest, a la província d’Idlib, on s’han reple­gat les fac­ci­ons insur­gents der­ro­ta­des en com­bat, i incor­po­rar l’àrea d’Al Baguz, a l’est, on les For­ces de la Síria Democràtica, aliança armada lide­rada per kurds, ha assal­tat l’últim reducte del “cali­fat” d’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq.

La guerra s’ha decan­tat, però no s’ha aca­bat, i el retorn dels refu­gi­ats encara no és segur. “Entrem en un nou epi­sodi d’aquest con­flicte mutant que és la guerra de Síria”, explica Edu­ard Soler, inves­ti­ga­dor sènior del Cidob. “Ja ningú posa en dubte que el règim d’Al-Assad s’ha assen­tat mili­tar­ment, però la dinàmica de con­fron­tació i de violència con­ti­nuarà viva entre la població civil”, hi afe­geix. “Els pro­ces­sos de nego­ci­ació estan encara en un estadi molt incert. Qual­se­vol solució sobre el paper és difícil que fun­ci­oni sobre el ter­reny”, cor­ro­bora Lur­des Vidal, direc­tora de l’Àrea del Món Àrab de l’IEMed i par­ti­ci­pant també en la jor­nada sobre la guerra de Síria orga­nit­zada diven­dres per Fun­di­pau i la Xarxa d’Alcal­des i Alcal­des­ses per la Pau. En aquest con­text, la recons­trucció, humana i mate­rial, sem­bla una qui­mera. “La recon­ci­li­ació és feina d’una gene­ració. Cica­trit­zar feri­des cos­tarà molt, el trauma és massa gran”, indica Soler. Men­tres­tant, és ine­vi­ta­ble pre­gun­tar-se si la pri­ma­vera tar­dana d’Algèria pot injec­tar nova saba revo­lu­cionària a la regió. “En el món àrab hi ha una dinàmica pro­funda de canvi”, asse­gura Vidal. “Però és difícil que hi hagi una onada de con­tagi: hi ha un ambi­ent hos­til als fac­tors favo­ra­bles a la democràcia.” “El règim algerià –hi afe­geix– té certa cin­tura i uti­lit­zarà vàlvu­les d’esca­pa­ment con­tro­la­des” per desac­ti­var les deman­des de trans­for­mació. Soler hi veu paral·lelis­mes amb Egipte, on “el règim va sacri­fi­car a l’altar Muba­rak i el seu clan per man­te­nir-se en el poder”.