Va ser el premi Nobel de Literatura de 1981 Elias Canetti qui, a La Província de l’Home, va escriure: “La música és la vertadera història vivent de la humanitat.” No sabria explicar-los-hi però, dilluns, en conèixer la tràgica notícia de l’incendi de Notre-Dame de París, la frase canettiana va assaltar algun espai de la meva memòria. En efecte, la música és aquesta història viva perquè se’ns hi afirma tot allò relatiu als sentiments.

Malgrat que, en el seu moment, no va ser una interpretació d’aquelles, diguem-ne, inoblidables, dilluns, el sotasignat, a través de l’exercici memorístic, es va poder traslladar fins a l’interior de la catedral parisenca, l’any 2006. Al temple del qual avui plorem la destrucció, el director nord-americà John Nelson va dirigir, al capdavant de l’Ensemble Orchestral de Paris i la Maîtrise de Notre-Dame, un dels cims de la música occidental: la Gran Missa en si menor de Johann Sebastian Bach.

Recordo com, en el transcurs d’aquella audició, vaig dir-me que, possiblement, no hi havia espai més indicat per interpretar aquesta colossal obra del músic d’Eisenach. Ja sabem que Bach va compondre la Gran Missa amb l’objectiu d’assolir un anhelat càrrec, el de mestre de capella a la cort de Dresden, i poder-se escapar, així, de l’asfixiant Thomasschule de Leipzig. Però interpretar aquella filigrana bachiana dins Notre-Dame tenia tot el sentit i relat del món. Perquè, precisament, va ser en aquesta catedral on, molt pocs anys després de la col·locació de la primera pedra (1163), ja era d’allò més famós el seu canonge Leónin per les seves composicions polifòniques, o sia, a més d’una veu. Junt amb Pérotin le Grand i d’altres cantors que avui desconeixem, es va desenvolupar a Notre-Dame una de les més importants escoles de polifonia de l’edat mitjana, que va coincidir, força, amb els anys de la construcció de la catedral.

Aquella anomenada Escola de Notre-Dame va desenvolupar formes musicals com l’organum, el motet o el conductus, que, en re-escoltar-les mentre escric aquestes línies, no fan més que fer-me adonar que, possiblement, l’incendi de Notre-Dame de París no és un incendi més dels que haguem pogut viure al llarg de la nostra vida. Si, unànimement, hom ha estat d’acord que l’incendi no ha estat només l’incendi d’un temple religiós, sinó que també ho ha estat d’un símbol –deixem al criteri del lector de quin o quins–, no és menys cert que, segons la psicologia junguiana, els fets que vivim com a col·lectivitat són també símbols i senyals que reclamen ser interpretats i integrats. No seré pas jo qui s’atreveixi a fer-ne una lectura, però no podem negar que la catedral de Notre-Dame, d’un anys ençà, s’havia convertit en tota una altra realitat que, fora dels serveis religiosos, poc tenia a veure amb allò perquè havia estat ideada i construïda al seu origen: un espai del que és sagrat, un espai per a l’esperit.

Si l’incendi requereix una interpretació, també en requereix la notícia que llegeixo enmig del desastre: el Grand Orgue de la catedral resta immaculat. Potser una seriosa advertència de la necessitat de trobar la nostra condició espiritual a través de i amb la música? Potser també, a les portes d’una nova Pasqua, se’ns fa necessari escoltar la Messe de Notre-Dame de Machaut...