L’incendi de la catedral de Notre-Dame va obligar Macron a ajornar l’anunci de les mesures destinades a acontentar els armilles grogues, el moviment d’indignats sorgit a finals de l’any passat, que, amb les seves mobilitzacions arreu de l’Estat francès, ha posat el president entre les cordes. Segons la filtració de la intervenció anul·lada a última hora, Macron tenia previst plantejar una reducció de l’IRPF a les classes mitjanes i una revaloració de les pensions més baixes, però guardava també a la recambra una altra proposta que ha causat certa sorpresa: suprimir l’Escola Nacional d’Administració –més coneguda per les seves sigles, ENA–, el viver on s’ha format la classe dirigent francesa a partir de la Segona Guerra Mundial.

Creada per De Gaulle el 1945, per l’ENA han passat la major part de presidents de la V República, incloent-hi el mateix Macron, graduat el 2004, i la meitat dels primers ministres. Tot i que va ser fundada amb la idea de superar el corporativisme tradicional amb què es reclutaven els alts servidors de l’Estat, l’ENA no ha pogut eradicar l’endogàmia i s’ha convertit en una institució identificada amb la preservació dels interessos de les elits. Hi domina, a més, un pensament uniforme basat en el sotmetiment de l’Estat als dogmes del neoliberalisme econòmic, segons reconeixia l’exdirectora del centre Marie-Françoise Bechtel en una entrevista al diari Libération. És amb la voluntat de democratitzar la classe dirigent, de formar-la “a imatge de la societat” i de seleccionar-la sobre “la base exclusiva de la meritocràcia”, que Macron defensaria ara el tancament de la seva antiga escola. “Podem tenir la sensació que Macron, el monarca republicà, compra, d’alguna manera, una treva servint a la població uns quants caps en safata, però en un país construït per l’Estat, en què el 45% del PIB correspon a despesa pública, sempre es necessitaran alts funcionaris per fer anar la maquinària”, explica Jérôme Fourquet, autor de L’archipel français, el llibre en què analitza les transformacions socials i polítiques operades a l’Estat francès les últimes dècades.

El fet és que ningú no dubta de la necessitat de formar una classe dirigent professional i competent, reflex de la diversitat social i connectada a la complexitat de la vida exterior. La qüestió és saber si sacrificar el símbol per excel·lència de les elits a l’altar de la indignació popular forma part d’un pla més ampli per resoldre la crisi política que viu l’Estat francès. Un pas més en l’estratègia per reparar la fractura que, com en la resta de democràcies occidentals, separa la societat dels estaments de poder, per recuperar la confiança en el sistema i millorar el model de governança. O si, pel contrari, es tracta d’un gest a curt termini, una concessió per apaivagar la còlera dels armilles i reforçar la imatge del president, i que acabi desdibuixant-se en la fumarada del populisme.