Dominique Lapierre i Larry Collins van escriure el llibre O llevarás luto por mí, sobre l’Espanya de la postguerra, i he volgut manllevar part d’aquest magnífic títol en homenatge i defensa de Nasrim Sotoudeh, advocada iraniana defensora de drets humans que, per defensar que la dona no té l’obligació de portar vel i altres llibertats en un país en què amb prou feines n’hi ha, ha estat condemnada a 33 anys de presó i a rebre 148 fuetades pel règim repressiu d’Alí Khamenei, líder suprem de l’Iran. Una pena que va ser ratificada dilluns passat.

Que difícil és ser dona en aquesta vida! I que difícil és ser-ho en molts països, com l’Iran i d’altres, sense oblidar-nos, és clar, del nostre, en el qual en poc més de tres mesos i mig de l’any 2019 ja hi ha hagut dinou dones víctimes de violència de gènere.

I així, encara que al nostre país alguns homes (i algunes manades d’homes) les assetgen, les maltracten, les violen i les assassinen amb el poder i violència del mascle, a voltes amb la connivència d’alguns tribunals (a Itàlia, tres jutges dones han tingut el desvergonyiment d’absoldre uns violadors en considerar que ningú podia violar una dona amb un aspecte tan masculí, i que, per tant, mentia), encara hi ha casos molt pitjors que es perpetren contra les dones a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i a l’Orient Mitjà, per exemple.

Defensar les llibertats és sempre perillós, defensar la llibertat de les dones és encara més perillós; que sigui una dona la que defensi la llibertat i la dignitat d’altres dones és terriblement perillós per a la defensora, i defensar una dona la dignitat i la llibertat d’altres dones en un país totalitari i fonamentalista esdevé un perill mortal.

Pot una dona sobreviure a 148 fuetades? Podem suportar sense vergonya aquesta ignomínia, sense protestar per cadascun d’aquests cops de fuet? I si sobrevisqués, ha de passar anys en una presó insegura i miserable?

Podem callar davant aquesta injustícia i aquesta salvatjada? Podem els defensors dels defensors no denunciar-ho 148 vegades i 33 anys, si és necessari? El dret de defensa és essencial, exigible i irrenunciable en qualsevol comunitat que aspiri a ser democràtica. I aquest dret s’ha d’exercir amb garanties d’una total independència i indemnitat, i no pot ser objecte de represàlies.

Algunes religions, i especialment alguns estats teocràtics, fan difícil creure que es pugui harmonitzar religió i drets humans: els suposats drets divins trepitgen els nostres drets, i la defensa dels reus és només una fal·làcia sobre el paper. No tan sols pensen que s’ha de castigar els presumptes culpables, sinó que s’ha d’exterminar a qui gosa defensar-los. I si és dona, millor. O pitjor.

Lluitem per Nasrim amb força. Per evitar que haguem de portar un dia dol per ella. En reconeixement a la seva lluita, el proper 27 de juny rebrà el premi Valors d’Honor del Consell de l’Advocacia Catalana.