El cas Rosell és l’exemple que l’excés i la incorrecció en l’aplicació indeguda de la presó preventiva pot degenerar. Vam demanar la llibertat abans del judici i després d’haver declarat tots tres. Quan acabi el judici tornarem a demanar la provisional, mentre estiguin en espera de sentència. Però ja ho veurem... Espero que el cas Rosell obri un debat en la fiscalia, l’advocacia i la judicatura de tot l’Estat sobre la presó preventiva, i que se circumscrigui a casos molt excepcionals.

El risc de fugida és un concepte tan eteri que comporta, molts cops, que no sigui just. Les persones que es posen a disposició de la justícia ho fan perquè no la defugen. La conducta processal dels meus clients, que es presenten activament a un judici, contesten les preguntes, col·laboren en la seva defensa amb els advocats fent tota mena d’indicacions... no fa pensar que fugiran. El Tribunal Suprem no ens ha donat arguments contundents per mantenir-los a la presó perquè no els tenen. L’únic argument és que altres persones no es van posar a disposició de la justícia, però això és peregrí i no defensable. Fins i tot els vam plantejar altres vies alternatives de control, però no hi ha hagut manera.

Si ens importés un rave, els acusats no reconeixerien ni el tribunal. Però no és el cas. Els presos col·laboren amb l’administració de justícia intentant demostrar la seva innocència, com faria qualsevol persona jutjada.

La presó preventiva és un escarment, perquè no té justificació. Soc qui més cops ha demanat la llibertat, perquè hi crec. Condicionaria menys el mateix tribunal que els jutja. Però aquest és un judici diferent de la resta.

Ara ens toca a nosaltres argumentar. Hem mirat de desmuntar les falsedats de determinats funcionaris de l’ordre públic perquè tenim corroboracions objectives que han faltat a la veritat. No hem vist les imatges individualment com hauria estat raonable, però les veurem en el seu moment. Ara els ciutadans venen a explicar com van viure l’1-O, i així no només hi serà present la visió dels agents de policia.

Sí. Absolutament. Serà difícil recordar que algun dels agents va colpejar determinades persones en un determinat col·legi, però ho farem. Serà una feina més feixuga que si haguéssim pogut revisar cada testimoni amb les imatges d’on va actuar l’1-O. Les imatges ens permetran veure clarament com algun dels testimonis no era fidel a la veritat. Ha estat un error, per part dels funcionaris policials, l’hiperventilisme, l’exageració dels cops rebuts. Tinc la sensació que a la sala i al tribunal tampoc li han agradat la sobreactuació dels policies declarant que Catalunya va ser pitjor que el terrorisme d’ETA, perquè és gratuït i una ofensa greu per als agents que van treballar a Euskadi, per exemple. Els desacredita dir que mai no havien vist tant d’odi al llarg d’una carrera policial... com si mai haguessin participat en un desallotjament o en una manifestació…

La prova documental permet analitzar la credibilitat del testimoni. No pretenem obrir diligències contra cap agent; prou feina tenim amb defensar-nos de 17 anys de presó com se’ns demana… però sí que volem que els jutges analitzin si els testimonis menteixen i qüestionar-ne la credibilitat. Alguns policies sí que han estat honestos. Però altres buscaven el seu minut de glòria contra els colpistes. Fins i tot declaren que els llançaven llambordes, quan a Barcelona, per exemple, ja no n’hi ha per pavimentar carrers.

No aniria tan lluny. Sí que es percep que els agents d’un cos de seguretat concret s’han posat d’acord a declarar crits concrets o frases construïdes que mai no han format part del llenguatge de les manifestacions independentistes catalanes.

Sí, però no sacralitzem ni el Cos Nacional de Policia ni la Guàrdia Civil. Com en tots els cossos policials, hi ha grans professionals i d’altres que no ho són. Alguns casos de mala practica en l’1-O estan sent investigats per l’Audiència de Barcelona per haver-se excedit en la violència, per exemple.

És discutible. Però no estem acostumats a fer-ho en aquest ordre. La immediatesa és bàsica en un procediment judicial. Si tens un testimoni i li poses les imatges, li dones l’oportunitat de matisar-les o de rectificar, o fins i tot anul·lar el testimoni si és poc creïble el que declara. No tots els policies han faltat a la veritat… Ara bé, serà complicat desacreditar-los, perquè si ja ningú no recorda ni el que va declarar Mariano Rajoy en el judici perquè fa moltes setmanes!

Em nego a pensar-ho. Fins ara hem entomat la prova de càrrec i no ens ha anat malament. Soc ara més optimista que quan va començar el judici, el 12 de febrer, perquè després dels testimonis que havien de ratificar la violència i els delictes de sedició i/o rebel·lió i desobediència i malbaratament de cabals públics no hi ha hagut cap prova, per part de l’acusació, que ens hagi enfonsat.

Ens han explicat una violència molt menor i de cops i contusions, no pas una violència que impliqui un delicte de rebel·lió. Escridassar no és violència. Fa gràcia que els insults siguin “feixistes” o “fora les forces d’ocupació”, que s’han cridat durant dècades pels carrers sense cap conseqüència.

El problema d’aquest judici és que els fets no tenen cap secret. No hi ha hagut cap document secret que s’hagi descobert, ni reunions secretes, ni planificacions secretes. Tot l’1-O es va fer amb llum i taquígrafs, i tots sabem què va passar. No hi ha secrets i els acusats sempre van actuar públicament en la seva acció de govern. El judici serà, doncs, qüestió de percepcions. On la fiscalia hi veu rebel·lió, nosaltres, dret de protesta, per exemple. El tipus de preguntes de les dues parts ja ho denoten.

Sí. Com si les decisions del jutge no es poguessin protestar. Veuen com un afront que els ciutadans protestin cívicament i pacífica contra unes resolucions judicials que consideraven injustes i arbitràries. Els ciutadans tenim tot el dret del món a manifestar-nos contra les decisions judicials. Els jutges també prevariquen. N’hi ha de condemnats, fins i tot, i cometen errors com tota la resta de ciutadans. Però el que nosaltres veiem com llibertat de manifestació, ells ho veuen com un intent de coartar la llibertat de jutges i fiscals.

Demostra la manca de valors democràtics d’alguns polítics de l’Estat. Demostren poc respecte envers uns ciutadans a qui no els garanteixen ni respecten el dret a la presumpció d’innocència Quan el mateix govern d’Espanya fa declaracions sobre possibilitats d’indult estant encara enmig del procés penal denota una gran falta de respecte, perquè no hi ha ni sentència.

Estem estudiant encara si en els propers dies demanarem la llibertat quan es constitueixin les Corts generals o bé esperem a un moment posterior, quan acabem el judici, que ja falta poc. Recollir l’acta de diputat serà una nova demostració que no pretenen fugir de la justícia. En el meu últim escrit de demanda de llibertat provisional argumentava que el mateix jutge Pablo Llarena, quan va acordar la llibertat dels meus defensats i d’altres presos, tenia en compte que es presentaven a les eleccions al Parlament del 21-D. Demostraven arrelament pel fet de ser candidats. Doncs ara encara més arrelats, no? Si volen participar en la governabilitat de l’Estat des del mateix Congrés dels Diputats! Volen participar en la política espanyola per aconseguir el dret a l’autodeterminació pactat amb l’Estat. Diuen al jutge que volen construir, amb els seus valors, l’Estat. És un argument evident que no volen fugir.

Tot està obert. El tipus penal no és de zero a cent. Hi ha circumstàncies que atenuen les responsabilitats penals. Haurem de veure si busquen condemnar per rebel·lió, o només conspiració per a la rebel·lió, que té penes inferiors, o una sedició atenuada o graduada...

Intento abstraure’m de les especulacions. Segurament els fiscals veuen clara la rebel·lió i les defenses, l’absolució. Tinc molt clar que no hi ha ni rebel·lió ni sedició. Es parla massa alegrement de rebel·lió i sedició, però els tipus penals s’han de provar. Hi ha adverbis que s’han d’analitzar. L’aixecament tumultuari s’hauria de provar molt bé, i no ho tenen gens fàcil si atenem a les proves i testimonis presentats fins ara.

La defensa és unitària. Ens hem coordinat des de l’inici i anem a l’una. Seria absurd pensar que el que va bé a un acusat perjudica l’altre. No hi ha estratègies diferents, tot i que sí diferent estil. Les conclusions posaran èmfasi en allò que pertoca a cadascú. Les acusacions són conjuntes i la línia de defensa també. Potser no es percep per televisió, però les defenses ens repartim els interrogatoris.

Des del punt de vista polític, el clam de l’independentisme és “aneu junts!”. Però aquest clam no és extrapolable a les defenses. JxCat no té res en contra d’ERC, i a l’inrevés; s’ha vist en la campanya, doncs en el judici menys. Anem tots a l’una. La mateixa acusació de conxorxa entre entitats civils, policia i dirigents polítics ens hi obliga.

Sense cap mena de dubte. La prova és els vots particulars molt qualificats, com són els del president i el vicepresident de la JEC, entre d’altres, a la resolució dictada. Una cosa són mers errors administratius i una altra cosa són drets fonamentals com són els drets polítics de qualsevol ciutadà, per molt que caigui malament un ciutadà electe a un determinat sector de la població espanyola. I en aquest sentit, en qualsevol país democràtic, els drets polítics s’han de preservar sempre per sobre de qualsevol altra consideració, cosa que en aquest cas no s’ha fet. I aquí ho deixo.