El setmanari liberal britànic The Economist l’imaginava caminant damunt dels oceans i el presentava com el “salvador d’Europa”. Després d’haver donat una estocada –definitiva?– al decadent bipartidisme francès en les presidencials del 2017, el president francès, Emmanuel Macron, va aconseguir el juny d’aquell any una aclaparadora majoria parlamentària a l’Assemblée Nationale: 350 diputats d’un total de 577.

Dos anys després de la seva elecció, resulta força llunyana la imatge d’un Macron majestuós que va celebrar la seva victòria electoral a la piràmide del Louvre, sota la melodia de l’Himne a l’alegria. Segons un sondeig publicat abans-d’ahir per l’institut Ifop, l’ultradretà Reagrupament Nacional serà el partit més votat a França en les pròximes eleccions europees, amb un 23% dels vots, davant de La República en Marxa de Macron (LREM, 21,5%). Sens dubte, cal ser prudent amb els estudis d’opinió. Però el fet que el partit de Marine Le Pen encapçali la intenció de vot als comicis del 26 de maig reflecteix una evidència: el mandat del jove president es troba ben empantanat.

Si el primer any de Macron va caracteritzar-se per un gir cap a la dreta –dotze mesos en què va dominar l’escena política a través de l’aprovació a tot drap d’una bateria de mesures neoliberals enmig de la impotència dels sindicats–, aquest segon ha estat marcat, primer, per una crisi de legitimitat (una forta caiguda en els sondejos) i després social, reflectida amb el moviment dels armilles grogues, present cada dissabte als carrers des de fa gairebé sis mesos.

“Dos anys després, Macron s’enfronta a la realitat”, titulava ahir en portada el diari conservador Le Figaro. De fet, el dirigent centrista comença el seu tercer any de mandat amb el fre de mà posat. El govern francès va organitzar ahir una “conferència social” en què es va reunir amb sindicats, patronal, associacions i dirigents locals per debatre la formació professional, la reindustrialització, la transició ecològica i la renovació energètica de les llars. Una reunió que volia reflectir un suposat estil més dialogant i social. Després de tres mesos del seu “gran debat nacional”, el president ja va fer una sèrie de concessions menors als armilles grogues, com ara una baixada de l’impost sobre la renda o un anivellament de les pensions en funció de la inflació. El govern considera que les mesures per calmar la indignació tindran un cost total de 17.000 milions d’euros. Una despesa pública que pot afectar l’estabilitat pressupostària i qüestionar la imatge reformista del president davant dels seus socis europeus més ortodoxos.

Si durant aquests dos últims anys Macron ha tingut grans dificultats per impulsar el seu projecte de reforma federal de la UE, la seva capacitat per sacsejar la nova eurocambra també sembla limitada. La campanya de LREM per a les europees ha quedat frenada per una candidata poc carismàtica, l’exministra Nathalie Loiseau, i implicada en escàndols, com ara haver militat en un sindicat estudiantil d’extrema dreta. El macronisme tampoc disposa de nous aliats de pes en l’àmbit europeu. Malgrat pretendre establir un nou eix de confrontació a Brussel·les entre “progressistes” i “nacionalistes”, sembla que s’haurà de conformar a integrar-se en el vell grup dels liberals europeus (l’ALDE). I potser aspirar a canviar-li el nom. Una altra capa de pintura per dissimular el bany de realitat.