Els visats i els passaports daurats, unes dreceres habilitades pels països per facilitar o bé l’entrada o bé la nacionalitat, respectivament, a estrangers privilegiats estan sota la lupa d’Europa. A les autoritats comunitàries els amoïna la falta de transparència que envolta aquests instruments i els perills per a la seguretat del conjunt de països europeus que poden representar. Per això han elaborat un informe en què assenyalen les amenaces i les vies per afrontar-les. És força coincident amb el diagnòstic que ha fet Transparència Internacional, l’organització no governamental que combat la corrupció, i que assenyala directament Espanya com un dels països que més expedients de residència d’or ha aprovat des del 2013, segons diuen. Catalunya és el territori que més nouvinguts d’aquest perfil ha captat; des del 2013 el 46% del total de l’Estat, segons l’estadística d’autoritzacions de residència.

Els visats i els passaports daurats es van començar a introduir en les legislacions d’alguns països a partir del 2000, però va ser amb la crisi econòmica del 2007 i la necessitat d’atreure capital quan van experimentar un auge. Espanya va adoptar els anomenats golden visa el 2013, dins la llei de suport als emprenedors i la seva internacionalització. La burocràcia posava una catifa vermella a migrants de primera: als que lideressin un projecte empresarial d’interès general, però també als grans inversors financers i immobiliaris.

Fins a una vintena de països europeus tenen aquests programes d’inversió, força diferents entre si: la forquilla de capital necessari per ser sol·licitant va dels 100.000 euros als 5 milions. A Espanya, el visat és per un any i dona dret a l’obtenció d’una autorització de residència per dos anys, renovables per períodes similars. Des del 2013 i fins a finals del 2018, Espanya va concedir 25.830 residències, principalment a ciutadans xinesos i russos, a les quals s’han de sumar les de les seves famílies, que van per un altre conducte (vegeu la taula annexa).

La generositat de Malta, Xipre i Bulgària va un pas més enllà i ofereixen la ciutadania i el passaport. L’illa de Malta aplica la mesura també des del 2013, any en què va nacionalitzar 418 estrangers, però els beneficiaris no han parat d’augmentar, i el 2017 ja eren prop de 2.000, fet que va encendre totes les alarmes a la UE. Ser ciutadà d’un estat membre proporciona uns drets que acaben afectant la resta: com ara la llibertat de moviment, dret de vot o ser candidat a les eleccions locals i de la UE, entre d’altres. La residència no és tan esplèndida, però també permet el trànsit dins Schengen durant un màxim de 90 dies en períodes de 180 dies. L’esmentat informe de la Comissió Europea assenyala que aquests accessos prioritaris poden constituir riscos per a la seguretat pública, o per a la comissió de delictes, com ara el blanqueig de diners, l’evasió fiscal i la corrupció. Riscos que s’accentuen perquè s’observa poc control per part d’alguns estats: “Aquests programes gestionats de manera ineficient permeten als corruptes treballar i viatjar sense restriccions per tota la UE al temps que soscaven la nostra seguretat col·lectiva”, alerta Transparència Internacional. L’organització proposa que la UE estableixi uns estàndards que incorporin la diligència i la transparència necessàries per controlar qui se’n beneficia.

En Comú Podem també ha posat el punt de mira en els visats d’or, perquè consideren que estableixen una discriminació entre sol·licitants de residència en raó de la seva capacitat econòmica i perquè contribueixen a l’especulació immobiliària. Dels visats concedits a Espanya entre el 2013 i el primer trimestre del 2019 per la llei de suport als emprenedors, només l’11,4% són per compra d’immobles de 500.000 euros en endavant.