L’esforç dels ciutadans europeus d’anar a votar cada cinc anys uns polítics que no saben ben bé què van a fer a Brussel·les és encara més gran quan s’aventuren a portar ells mateixos les seves reivindicacions al cor d’Europa.

La darrera dècada, el projecte europeu ha anat introduint i fomentant vies de participació ciutadana per permetre, de tant en tant, que veus més populars s’escolin també als passadissos de les institucions europees. La més directa, però més dura, és la iniciativa ciutadana europea (ICE), un mecanisme que permet a la societat civil reclamar accions legislatives directament a la Comissió Europea.

Originalment proposada per Àustria i Itàlia l’any 1996, la idea de crear aquesta eina cívica va revifar a meitat de la dècada del 2000 amb el reforçament de la integració europea que va suposar el tractat de Lisboa. Finalment, es va posar en marxa el 2012 per emular les iniciatives legislatives populars típiques dels sistemes democràtics, però amb la diferència que aquestes ICE han de convèncer primer l’executiu de la Unió Europea i no el seu Parlament. “És el primer instrument transnacional de democràcia participativa europea”, constata Maarten de Groot, membre de l’entitat European Citizens’ Initiative (ECI), que treballa per fomentar-ne l’ús.

Si bé De Groot valora que sigui l’única via “real perquè determinades minories de ciutadans puguin tenir una veu significativa” en un sistema que consideren que no dona resposta “adequada” a les seves demandes, reconeix que és “molt difícil d’utilitzar”. Els darrers set anys, una seixantena de propostes, la majoria sobre la protecció del medi ambient, dels drets laborals i socials i de la diversitat a Europa, han intentat fer-se un lloc en l’agenda, no sense entrebancs.

I és que el procés perquè la Comissió Europea (CE) t’escolti és llarg i feixuc. Primer, set persones en set estats membre de la UE han de sol·licitar el registre d’una ICE a la Comissió, que tindrà dos mesos per acceptar-la a tràmit o no. Brussel·les mirarà que no quedi fora de les seves competències, que no sigui abusiva, frívola o vexatòria, ni contrària als valors europeus. Superat l’obstacle burocràtic, s’hauran de recollir un milió de firmes de suport en un any en almenys els set estats, amb un llindar mínim a cadascun. Per exemple, a Alemanya en calen unes 72.000, mentre a Eslovènia amb 6.000 basta.

Arribats a aquest nivell de mobilització popular arreu del continent, faltarà el pas més important: la receptivitat de la cúpula política de la UE. Un milió de signatures només garanteix que la reclamació arribi a la taula de l’executiu europeu, però no que aquest hi faci res. La CE posseeix el monopoli de la iniciativa legislativa en el club europeu i, per tant, no té cap obligació d’impulsar-la. Si hi cedeix, llavors és el torn dels governs europeus i de l’Eurocambra de decidir si adopten la ICE, si la modifiquen o si la llencen a la paperera.

De les només quatre iniciatives que han superat el periple, la CE ha proposat canvis legislatius en un únic cas, en què es demanava el reconeixement del dret a l’aigua. De Groot admet que, fins ara, la resposta de l’executiu de la UE no ha estat “gaire favorable” a les ICE més populars i alerta que els impulsors d’aquestes han quedat “decebuts”. Tot i això, des de l’ECI es mostren confiats que les modificacions previstes per al 2020 en aquest mecanisme participatiu comportaran una major implicació de l’Eurocambra i, per tant, més possibilitats que els partits donin una empenta als reclams ciutadans.

Conscient del descoratjador canal oficial, De Groot recorda que els europeus tenen “altres maneres” per “conscienciar sobre afers particulars” i per participar més activament en el procés de presa de decisions del bloc. Per exemple, en el Parlament Europeu els ciutadans poden portar al comitè de peticions les seves queixes perquè siguin discutides o bé donar la seva opinió en les consultes ciutadanes que fa sovint l’executiu europeu per testar l’acceptació d’una nova legislació. Aquest últim va ser el cas del canvi horari, una mesura que Brussel·les ha abanderat després que una enquesta pública fos molt favorable a deixar d’ajustar els rellotges dos cops l’any.