Àustria arriba a les eleccions europees d’avui afeblida per una crisi interna de primer ordre que ha fet saltar pels aires el govern conjunt dels conservadors del canceller Sebastian Kurz i l’extrema dreta de l’FPÖ, liderada pel fins ara vicecanceller, Heinz-Christian Strache. El futur polític de Kurz, jove promesa dels conservadors europeus, queda pendent d’una moció de censura que s’ha de votar demà a Viena.

L’escàndol va esclatar ara fa una setmana després que mitjans alemanys difonguessin un vídeo en què es veia com, pocs mesos abans de les eleccions generals del 2017 que l’acabarien duent al govern, Strache oferia futura contractació pública a una suposada oligarca russa a canvi de finançament de la seva campanya. L’escena, gravada d’amagat en un xalet a Eivissa, no només destapava un cas de corrupció, sinó que mostrava de forma descarnada com el líder dels ultradretans austríacs venia el país a una potència rival com és la Rússia de Putin, sospitosa d’ingerències de tota mena per debilitar la cohesió interna i l’expansió i la influència de la UE a l’est del continent. Al marge de les conseqüències que aquest sisme polític pugui tenir a Àustria, l’Ibizagate, tal com s’ha batejat mediàticament l’escàndol, té una altra derivada menys coneguda i que traspassa les fronteres de la petita república alpina: la ruptura traumàtica del govern de Kurz posa en risc els plans de reproduir la fórmula austríaca –la coalició de govern de conservadors i ultradreta– a escala europea, una estratègia que promou el número dos del govern italià i líder de la Lliga, Matteo Salvini, amb la col·laboració del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i dels polonesos del partit Llei i Justícia. Ho explicava divendres l’investigador del CNRS Gilles Vivaldi, en un article a Le Monde: “Els objectius estratègics de Salvini desborden l’aliança amb Marine Le Pen. El líder de la Lliga italiana ambiciona, en realitat, ocupar un altre espai polític, en la intersecció de la dreta conservadora del Partit Popular Europeu (PPE) i de la galàxia de les formacions nacionalistes populistes, de què el Rassemblement National (RN) francès és el baricentre.” Segons Vivaldi, Salvini no es conformaria a constituir amb els partits de l’extrema dreta europea una minoria amb capacitat de bloqueig dins del pròxim Parlament d’Estrasburg però aïllada políticament, sinó que intentaria alterar els tradicionals equilibris de poder dins la UE aplanant el terreny a una cooperació entre ultranacionalistes i conservadors europeus com la que ha regit fins ara a Viena.

“Salvini sap que ha de buscar aliats entre caps de govern si vol influir sobre les grans orientacions de la UE en el si del Consell Europeu”, observa Vivaldi. Amb Orbán ja manté aquesta sintonia, però el polonès Kaczynski –com també els ultres bàltics– desconfien de l’amistat de l’home fort italià amb el Kremlin. Salvini haurà de fer equilibris amb aliats naturals i potencials si vol aconseguir l’objectiu últim de marcar el futur rumb de la UE.