Tothom parla de superació. Pujar muntanyes cada cop més altes, fer travesses per mar cada cop més llargues, desafiar els propis límits i un munt de proeses més. Milers de persones a tot el món van en bicicleta per deserts ardents, escalen cims nebulosos, caminen distàncies mítiques o corren maratons infinites. Tot amb l’ànim de superar-se un cop i un altre.

Deixant de banda que hi pot haver quelcom de malaltís en l’obsessió per la superació, no tinc res en contra de les persones que, de manera sana i equilibrada, es proposen assolir unes determinades fites. És bo superar-se i maldar per fer-ho cada vegada millor. Hi ha, no obstant això, una cosa que em preocupa.

Tots aquests esforços de superació tenen gairebé sempre un denominador comú: es tracta de reptes físics, on l’esforç que es fa amb el cos (d’acord, acompanyat també d’esforç mental) és primordial. Molt sovint es tracta, a més, de persones handicapades que han de fer autèntics sacrificis per tal d’aconseguir els seus objectius: dones i homes que han perdut una cama o un braç, per exemple, i que es plantegen tornar a fer el que feien abans de tenir l’accident o la malaltia que els va fer perdre alguna d’aquestes extremitats. Fan patir, la veritat, però no deixo d’admirar el seu valor.

M’estranya una mica no sentir parlar mai de reptes intel·lectuals o espirituals. No ho sé, llegir Jacques Lacan en un mes i intentar comprendre’l, per exemple. O tancar-se en un monestir zen i passar-se un any meditant, deixant la resta de coses al marge (si un s’ho pot permetre, és clar). Per què no tractar de copsar els pensaments profunds d’una obra tan emblemàtica com el Tao Te King de Lao Tse? O intentar comprendre Foucault, Bauman o Wilber?

Veig cada vegada més desinterès pel pensament, la filosofia, l’assaig i el coneixement. I massa obsessió pel culte al cos, el coneixement científic acrític i les xarxes socials. Segurament es tracta de coses compatibles i combinables, però ens toca viure en uns temps en què els quatre primers estan perdent força en benefici dels tres darrers.

La força de la tecnologia i el coneixement científic està conduint la humanitat a cotes de progrés (en uns àmbits específics, almenys) mai somiats. Tanmateix, la falta de pensament profund, crec, ens està portant també a l’abisme. Molts dels problemes que tenim avui dia al món no es resoldran amb tecnologia, sinó amb intel·ligència, creativitat i diàleg. Potser el que dic no és gaire nou, però crec que és més important que mai afirmar-ho amb contundència, abans no sigui massa tard.

Avui he llegit un haiku que m’ha emocionat profundament. Crec que hem perdut la capacitat de meravellar-nos amb aquestes petites coses. Diu així:

“De totes les fulles caigudes, tan sols una intenta tornar al seu lloc: la papallona.”