La dinàmica de l’ocupació és molt representativa de la marxa de l’economia, amb els matisos que incorpora la productivitat. Des de principis del 2000 fins a l’inici de la crisi, el creixement del PIB va ser superior al del nombre de llocs de treball creats. Després, durant els anys en què la crisi va ser més acusada, la davallada de l’ocupació laboral va superar amb escreix la que va patir el PIB, però des del retorn del creixement positiu de l’economia el 2014, l’evolució de les dues magnituds s’ha anat acostant, de manera que el diferencial entre la dinàmica del PIB i la del treball és ara més baix que en els dos períodes anteriors, i això es manifesta en el fet que proporcionalment al PIB es creen més llocs de treball. Concretament, durant l’any 2018, el PIB fins i tot va créixer menys del que ho fan els diferents indicadors d’ocupació, i les dades del primer trimestre d’enguany suggereixen una continuïtat d’aquesta dinàmica.

Tot i això, el volum d’ocupació actual està al voltant d’un 6% inferior al que hi havia abans de l’inici de la crisi, mentre que, en canvi, el volum del PIB ja supera aquesta fita des del 2016. Per tant, hem aconseguit fer el mateix volum de producte, però amb menys ocupació, gràcies a l’important creixement acumulat de la productivitat aparent del treball, que ha avançat per les millores tecnològiques i organitzatives i pels canvis sectorials i empresarials experimentats. En termes comparatius a la mitjana de la zona euro, l’evolució viscuda a partir de la crisi ha acostat la productivitat a la mitjana europea recuperant la pèrdua de posicions que s’havia produït durant l’etapa anterior. Amb tot, aquest acostament ha anat perdent força els darrers anys.

En realitat, però, per a una anàlisi de l’evolució de l’ocupació caldria tenir present d’on venim, i aquí hem de parlar del model de creixement previ a la crisi que va tenir com a motor bàsic el sector de la construcció, que va crear molta ocupació (i va atreure molta immigració), però que era insostenible en el temps, com aviat es va comprovar. I la prova és que més del 80% del volum total d’ocupació que s’ha perdut des de l’inici de la crisi es concentra en el sector de la construcció. En l’economia actual de Catalunya, tenen menys pes les activitats intensives en treball, hi ha més presència del sector industrial i del sector de serveis, amb activitats com ara els serveis intensius en coneixement, que s’han demostrat a Catalunya molt dinàmics i han creat ocupació fins i tot quan les altres activitats no ho feien. El sector turístic, que sí que és més intensiu en treball, ha pal·liat també part de l’ocupació perduda en la construcció.

A banda de la demanda de treball, cal considerar també l’oferta. En aquest sentit, un fet que cal tenir present de cara a futur és la reducció de la població en edat laboral, que ha baixat a Catalunya un 3,1% des del 2008 (un 1,1% a la zona euro). I la població que es declara activa encara s’ha reduït més (un 3,7%), contràriament a la dinàmica que es produeix a la mitjana de la zona euro (on augmenta un 2,1%). Malgrat això, la taxa d’activitat a Catalunya continua superant la mitjana de la zona euro en més de 3 punts. És important subratllar aquest fet, perquè el volum d’atur es calcula en funció del volum de població que es declara activa i del volum de població que treballa.

Així, malgrat que la taxa d’ocupació a Catalunya (percentatge de població que treballa sobre la població en edat laboral) és gairebé la mateixa que a la zona euro, la taxa d’atur és superior. Caldria, doncs, preguntar-se per què els nivells d’atur són més elevats, si hi ha la mateixa proporció de població que treballa? I la resposta no és cap altra que a Catalunya hi ha més població que vol treballar i no pot fer-ho, és a dir hi ha més població activa.