La irrupció d’una candidatura guanyadora a la Cambra de Barcelona, allunyada dels sectors que tradicionalment l’havien controlat, ha posat en primer pla la funció d’aquestes institucions en el món empresarial i econòmic català, una funció que de manera resumida podríem dir que descansa en diversos factors. La tradició (la Cambra de Barcelona es va crear l’any 1886 recollint l’esperit i iniciatives que es remunten al segle XIII); la seva gran representativitat i transversalitat, ja que acull totes les empreses i autònoms, independentment de la seva grandària i sector, i el reconeixement internacional, ja que, en el cas de la Cambra de Barcelona, disposa d’un excel·lent servei d’estudis econòmics. Podem afegir-hi, també, la forta vinculació territorial que representa tenir tretze cambres repartides per tot el territori. Són corporacions de dret públic amb una posició actualment a mig camí entre el model europeu de finançament, basat en quotes obligatòries o finançament públic, i el model anglosaxó, de naturalesa privada. La supressió del recurs cameral permanent des del 2010 ha reduït substancialment els recursos de les cambres, de manera que uns dels seus grans reptes és la sostenibilitat econòmica. En aquest context, l’impacte mediàtic s’ha centrat en l’adscripció de la candidatura guanyadora a Barcelona a una proposta independentista per al futur de Catalunya. Valdria la pena evitar simplificacions i ressaltar que es tracta d’empresaris i emprenedors que coneixen perfectament per pròpia experiència el funcionament de l’economia i el món empresarial i que, en conseqüència, les seves aportacions aniran en la línia d’afrontar els grans reptes que en aquest camp té formulats la nostra societat. La convivència institucional entre les empreses grans, les de menor grandària i els autònoms comportarà sens dubte l’elaboració de propostes que reflectiran les necessitats de la globalitat del teixit empresarial català.

En aquesta línia, es podria assenyalar:

1) Impulsar una llei de cambres catalana que clarifiqués el marc legal d’aquestes institucions i que establís les bases de la sostenibilitat financera, aspecte particularment rellevant en les cambres petites.

2) Impulsar el Consell General de Cambres Catalanes, que permetés combinar la representativitat territorial amb les limitacions pròpies d’una elevada atomització.

3) Incentivar una política activa en el camp de les infraestructures bàsiques per a la competitivitat, des del corredor mediterrani i Rodalies, fins a la poca inversió executada (6-7% del conjunt de l’Estat).

4) Intensificar el suport a la internacionalització de les empreses, ampliant els mercats d’exportació, molt centrats en la Unió Europea i residuals en altres mercats emergents i de gran potencial (Àsia i Amèrica).

5) Impulsar la cooperació empresarial per guanyar competitivitat i atenuar els efectes de la reduïda dimensió de les empreses catalanes.

6) Dur a terme una política activa davant l’administració en tot allò que freni la competitivitat de l’economia, la burocratització excessiva, la fiscalitat inadequada…