Manuel Valls renyava les elits barcelonines per no haver-se enfrontat amb decisió a l’auge de l’independentisme. Era tot just fa un any i la que durant uns mesos va ser la gran esperança blanca per recuperar el control polític de la ciutat, ara ha hagut de reconèixer el seu fracàs. Quatre anys abans, va ser Josep Oliu qui va propugnar públicament un Podemos de dretes, i la connexió via Roldán i De Carreras va servir per passar de les paraules als fets. I al seu darrere, la resta de l’Ibex 35. Amb resultats migrats malgrat els recursos esmerçats. I, com sempre –com ja va passar amb Primo de Rivera i el mateix Franco- el personatge que condueix l’artefacte, un cop al cim, oblida els que l’han encimbellat i es comporta segons els seus interessos personals o ideològics. Renegant, fins i tot públicament, dels seus avaladors inicials: “Han votat tots els espanyols, i no la CEOE o un banc”, clamava fa uns dies un Rivera amb vocació de líder absolut de la dreta i no de crossa liberal dels socialistes. Ara, vist l’èxit apoteòsic en les municipals i les autonòmiques, fa veure que s’ho repensa.