De moment, és l’única opció que tenim perquè, malauradament, Catalunya no està produint amb unes oportunitats de feina digna per als ballarins. No és que hàgim de marxar fora com una opció, és que hem de marxar fora per poder exercir la professió. És realment una pena que no ens puguem quedar. Però no hi ha gaire opció, a no ser que sigui més per lliure o per a creació. Però, per a una feina estable en una companyia de dansa, és molt millor sempre marxar a Europa.

Per a mi ha estat una experiència fantàstica. És el millor que he fet a la meva vida. Poder marxar m’ha permès aprendre, i no només dansa, també idiomes, altres cultures. Conèixer gent molt i molt interessant que m’ha aportat moltíssim i que, a més, ara formen part de mi i del que estic fent, de la meva creació i també del festival que estic organitzant.

Un Erasmus és una estada temporal. Sí que és un somni tornar a Catalunya, però abans s’ha de fixar a fer què i com. Aquest és el dubte. Tornar a Catalunya és un repte perquè moltes vegades és vist com un pas enrere, pel fet que estem dient. Ara estic acostumat a una certa estabilitat. Ara sortia al carrer i tothom et reconeixia com a ballarí i valora quan és la teva professió, que treballes vuit hores al dia. Aquí aquest desconeixement fa que la gent es tiri enrere a l’hora de tornar.

És clar. El suport de les institucions és bàsic. Hem d’anar una mica més enllà d’entendre la cultura com un mer producte de consum. Crec que s’ha d’entendre com un procés de creació, de treball. Aquesta és la part que falta. Un espectacle és un producte i està molt bé que hi sigui, però al darrere hi ha tot un treball que si no se li dona suport, no hi ha creació, ni innovació…, no és un projecte sostenible a llarg termini. Hi ha moltes companyies que ho han intentat i que ho continuen fent, de fet el Ballet de Barcelona ha ressorgit amb molta força guiat pel Chase Johnsey, que vindrà a ballar pel festival. S’han de fer aquestes aventures. Però moltes d’elles han estat possibles a través d’un suport privat. La cultura també és un dret i han de ser les institucions que han de treballar per garantir aquest dret.

Hi ha moltes escoles de dansa a Catalunya, hi ha molta formació, el que no hi ha és la sortida professional, no hi ha el suport per tenir un mercat estable de dansa. El Mercat de les Flors és un exemple fantàstic i un referent a Catalunya. El que sí que és veritat és que estan molt centralitzats els esforços a Barcelona i caldria estendre-ho per tot el territori. Els festivals són uns esdeveniments fantàstics…

És un exemple viu del poder transformador de la cultura i de les arts. Perquè no és només en la cultura que hi ha coses que es mouen. Però un esdeveniment com el Deltebre Dansa ha mobilitzat la part social, cultural, econòmica d’un poble, d’una regió…

Exacte. Hi ha molta gent que balla. Tothom pot i hauria de ballar. Des del festival sempre encoratjo tothom que s’hi llenci, que balli amb nosaltres. Ara, ballar com a professió ja és un altre tema. Igual que un nen pinta amb un pinzell, qualsevol persona pot ballar. Però la professió requereix altres coses: tècnica, formació, experiència, coneixement del mercat. És d’aquest sector que hi ha un desconeixement general. I això ve a partir de l’educació. El millor que podrien fer les institucions públiques, a llarg termini, seria invertir en una bona educació artística, per formar professionals, però també persones, que siguin espectadors educats, que coneguin la professió. Que no només quedin impressionats per l’espectacle, sinó que valorin la funció de l’artista, que, dins de la societat, té un rol important. A partir d’aquí, moltes coses canviarien. Perquè hi hauria un suport molt més gran que el “copet a l’esquena” d’ara.

Al festival lliguem molt la dansa amb la salut. La dansa és, intrínsicament, espiritual. Havia estudiat al Maurice Béjart i ell deia que la dansa sense aquesta part espiritual deixa de tenir sentit. És molt important connectar. La dansa ens pot ajudar a entendre el nostre propi cos, el nostre estat d’ànim. Ens pot ajudar, fins i tot, a rebre d’una altra manera un tipus de diagnòstic, a detectar símptomes abans, perquè és una forma d’autoconeixement. La dansa ha estat present des dels primers dies en la humanitat i vinculada, precisament, a tot allò que és sagrat, com els rituals. Aquesta vessant és molt important. Al festival programem unes conferències sobre dansa i salut, cada any amb experts diferents. I després també tenim unes jornades que aquest any dediquem al benestar: ioga, taitxí, pilates, que són disciplines que van lligades al moviment com a teràpia per a la salut.

És un festival molt jove. Hi havia el precedent de les gales a Bescanó, el 2017. Aquesta és la segona edició en format de quatre dies. Al setembre va anar molt bé, va ser un èxit. Per això hi tornem, amb més ganes que mai. Però vam pensar que al juliol aniria millor perquè els nens ja hauran acabat l’escola, fa bon temps i va millor per programar dansa al carrer. Si tot va bé, l’establirem al juliol.

Gairebé ningú protegeix els artistes. Aquest és el problema. El Consell Nacional de la Cultura i les Arts va elaborar l’estatut de l’artista. Trobo que és un primer pas molt important, tot i que queda molt per fer i s’ha de dur a terme. És una lluita històrica. Un festival és un esdeveniment puntual que dinamitza l’activitat al llarg de l’any, però a llarg termini no és sostenible. És un pegat. Un festival no soluciona la situació que tenim avui a Catalunya. Ha de ser a través de l’educació i a través d’estructures estables que la gent pugui seguir, que s’hi pugui aficionar. Sempre dic que la gent hauria de seguir les companyies de dansa com segueix el seu equip de futbol. Hi hauria d’haver aquesta sana competició entre la companyia de dansa de Girona i la de Barcelona. Hauríem d’estar orgullosos de la nostra companyia.

Jo vinc d’una tradició clàssica, he fet també contemporani i crec que com més varietat, millor. Si intentem que la gent torni al teatre i que s’hi impliqui, crec que no podem fer-ho només a través d’un estil, perquè tenim una societat molt plural i diversa. Seria un error. Per programar, sempre intento mostrar totes les facetes de la dansa que puc. Tot no es pot fer perquè hi ha moltíssima varietat, però intento introduir-hi el màxim d’estils possibles. I no només de repertori conegut, que en tenim, perquè ve gent del Royal Danish Ballet, de Stuttgart, el Ballet de Zuric Opera. També companyies més contemporànies com el Ballet de Praga... També tenim espectacles de nova creació que combinen, per exemple, dansa contemporània amb cantada d’havaneres, que aquest és un dels punts innovadors d’aquesta edició, i dins de la programació de dansa sempre m’agrada donar a parts iguals el repertori conegut (com Niemeyer, Marco Goecke…) amb peces de nova creació. El festival ha mobilitzat molts ballarins a crear peces que venen a fer-les per a l’ocasió. Trobo que això és molt maco i que s’ha de fer visible.

És una mica tot. Hi ha produccions que s’estaven fent i llavors ens ofereixen poder-les estrenar a Girona perquè els agrada i perquè els hem convidat. Però és cert que el festival és benèfic. Per tant, tenim la sort de comptar amb el suport de l’Ajuntament de Girona, de la Diputació, que cada cop estan més presents, i també tenim complicitat a nivell privat. Tot i això no tenim un pressupost suficient per poder coproduir obres molt grosses. Tot i així, sí que es produeix amb tota l’ajuda possible. Durant l’any hi ha molts ballarins que estan creant coses per a l’ocasió. Com la d’havaneres, amb el grup Port Bo, que també ve a cantar desinteressadament.

Tinc la sort de tenir molt bons companys. I una sort de poder compartir escenari amb un reguitzell de ballarins fantàstics. Molts sorgeixen de contactes al llarg de la meva carrera, no només de la meva companyia, també quan ens hem anat trobant en gales, en festivals. Encara que sigui gent dels Estats Units o Rússia. Sempre he tingut la sort de tenir un equip de ballarins amb una qualitat artística i humana increïbles.

El procés participatiu ha canviat moltíssim en els darrers anys. No només dels ballarins, també del públic. Ara ja no és un actor passiu que ve a mirar l’espectacle i se’n va. M’agrada que també hi pugui dir la seva. És un actor que també forma part de la creació del festival. Els ballarins s’hi han implicat cada vegada més. Aquest festival està creat per la societat civil. És una col·laboració entre la meva associació cultural i la Fundació Oncolliga Girona, que actuem com a organitzadors. La seva finalitat és tant cultural com benèfica.

Al setembre va ser una sorpresa. Ho vaig proposar perquè pensava que era molt important, pel que hem comentat abans d’ensenyar i compartir les vivències dels ballarins. Ara, no fem classe, volem que cadascú pugui elaborar les seves conclusions. A poc a poc crec que es pot establir una connexió molt maca amb el públic. Per això, a les prefuncions, no només parlem del repertori, la sinopsi o el coreògraf, també m’agrada que es parli de l’experiència professional del que passa en altres països d’on venen aquests ballarins. Espero que, a poc a poc, pugui tenir el seu impacte.

Una de les coses més maques que té la dansa és que té un llenguatge universal, com la música. I per això fa que aquests festivals puguin arribar a tanta gent, i tan diversa. La dansa té aquest potencial i s’ha d’explotar.

És un repte. Gràcies a les noves tecnologies es pot organitzar un esdeveniment d’aquesta grandària a nivell internacional. És cert que està organitzat des de Suïssa en col·laboració amb Girona, però amb ballarins de tot arreu: alguns catalans que són a fora, altres catalans que ja han tornat, ballarins internacionals que ballen amb els altres que venen. Tot va a base d’Skype i, quan puc, m’escapo a Girona, que és la meva ciutat i me l’estimo molt, i llavors puc fer les reunions presencialment.

La meva visió és contribuir a la societat amb el que més estimo, que és la dansa. Ara mateix continuo ballant, però és cert que és el primer any que no estic en una companyia fixa, estable. Després de molts anys, vaig decidir que volia agafar un altre camí: ara estic com a ballarí freelance, continuo ballant en projectes i en gales, però és veritat que tinc més temps per fer el que volia fer i que no trobava el moment. Ara mateix estic en un moment que estic descobrint moltes coses, ho estic gaudint molt. He pogut dedicar-me molt més a la creació, que m’interessava molt, sobretot els últims anys. Crec que cal prendre el temps per a cada cosa. Ara ho puc fer i espero que, a poc a poc, s’anirà desenvolupant.

A mi m’agradaria molt.

No ho vaig pensar d’aquesta manera. Va sorgir naturalment, però, evidentment, aquesta és la meva aportació (encara que no hi visqui) a Girona i a Catalunya. El festival té la missió de donar visibilitat als ballarins catalans, que molts d’ells són fora, i la sensibilització pel càncer i la recaptació de fons. La Fundació Oncolliga fa una feina extraordinària i, a més, m’he trobat una entitat superoberta, acollidora, que han integrat el projecte de bon grat.

El mercat es crea. I no estem encara en aquesta fase a Catalunya. Pel que fa a teatre, hi ha una afició molt més gran que la de dansa i això influeix també. Hi ha una cultura de teatre molt més desenvolupada que la de dansa.