Vladímir Putin té una demostrada capacitat per a la provocació. La va tornar a exhibir la setmana passada, en vigílies de la cimera de líders mundials del G-20 a Osaka (Japó), quan va certificar que el liberalisme, la ideologia dominant al món occidental des del final de la Segona Guerra Mundial, ha quedat “obsolet”. Ho va dir en una entrevista al Financial Times, el diari de la City londinenca, en què va assegurar que, tant als Estats Units com a Europa, el poder està basculant “del tradicional liberalisme occidental al populisme nacional, a cavall del ressentiment públic per la immigració, el multiculturalisme i els valors laics que van en detriment de la religió”. El credo liberal –en essència, la defensa de les llibertats públiques i privades– ha entrat “en conflicte amb l’interès de la majoria aclaparadora de la població”, va sentenciar.

Una bomba com aquesta no podia caure en la indiferència. La resposta més dura contra el cap del Kremlin va arribar –no sorprenentment– d’un polonès, el fins ara president del Consell Europeu, Donald Tusk: “Qui declara obsoleta la democràcia liberal, també declara obsoletes les llibertats, l’imperi de la llei i els drets humans [...] el que jo trobo realment obsolet són els autoritarismes, els cultes a la personalitat, la llei dels oligarques, encara que a vegades puguin semblar eficaços.”

Tot i la retòrica demagoga i populista que Putin hi va anar afegint, hi ha una part de veritat incòmoda en el seu diagnòstic del moment. ”Clarament, l’ordre liberal que hem tingut fins al 2008 està en dificultats”, admet Michael Cox, professor a la London School of Economics, citat per la BBC, subratllant l’impacte que ha tingut la globalització i el poder creixent dels mercats sobre el sentiment de pertinença de bona part de la població. Una observació semblant a la d’Enrico Franceschini, excorresponsal a Moscou del diari La Repubblica, que recorda que les crítiques al neoliberalisme hegemònic ja van partir de nombrosos economistes i polítics occidentals: “Només cal pensar en el debat que va generar la crisi global del 2008 sobre els excessos de les especulacions financeres i el creixent nivell de desigualtat.”

Que l’ordre liberal estigui en perill, doncs, no és res que no sapiguem ni que Putin ens hagi d’explicar. Com també sabem que l’amenaça s’ha gestat dins del mateix sistema; només cal veure com s’han consolidat, via urnes, els populismes (Trump, Salvini, Brexit) i els nacionalismes autoritaris que desafien l’estat de dret a l’Europa de l’est. El que sí que ignorem és si el liberalisme serà capaç de donar resposta als desafiaments del present, els mateixos que ara el fan trontollar (urgència climàtica, immigració, desigualtats rampants...). El temps dirà si Putin té raó o no i si l’ordre liberal, adaptat al nou marc, sobreviu i s’erigeix en la seva pròpia alternativa.