L’alimentació ha anat canviant en la mesura que la població urbana ha crescut, en termes absoluts, i en percentatge sobre el total. A les ciutats del nostre entorn, els horts urbans són pocs, tot i els esforços per tenir-ne, i ja no es veuen galliners o colomars a les terrasses. Ara, des de 1870, i gràcies al metge Joaquim Salarich, sabem que, en ciutats com Vic, es poden fabricar -i assecar- llonganisses de porc.

Al mateix temps, la idea que cal menjar d’una manera sana, variada i equilibrada s’ha anat estenent. La piràmide de l’alimentació (inventada, el 1305, per Arnau de Vilanova) és un cartell penjat en molts CAP. Les verdures, les hortalisses i les fruites són objecte d’una atenció especial. Tot i que els costos del transport han baixat molt i poden venir de molt lluny, es valora més la proximitat, i la minimització dels afegitons químics. La revolució agroalimentària catalana (iniciada el 1870-1937) contina, doncs.

El 1937, en plena guerra, un farmacèutic de l’Espluga de Francolí, a la cuina d’una granja elegant del passeig de Gràcia de Barcelona, va començar a elaborar daus, o cubets, de brou de gallina (o de vacum) i verdures. Amb un nom: Gallina Blanca. Vuitanta anys després, es fabriquen, i es venen, i es mengen, pràcticament a tot el món.

Car la producció d’aliments respon a una demanda urbana creixent, i, alhora, a una renovada capacitat tecnicoempresarial. Els 6 milions d’habitants de la Catalunya dels anys vuitanta han esdevingut 7,5 milions de futurs. Un insòlit creixement del 25%. I cal sumar-hi 23,9 milions de turistes (2018), que signifiquen, també, un important augment afegit de la demanda d’alimentació.

Les respostes a aquests forts increments de la demanda són molt variades, i, en alguns casos, molt imaginatives. Vegem-ne quatre exemples.

1. Guissona. A partir de 1959, una cooperativa agrària per produir ous i aviram (com ja havien començat a fer molt abans a Reus) que anirà esdevenint, amb el veterinari Jaume Alsina al davant, un model únic al món d’integració de tot el cicle de producció i comercialització de carns (i, cereals, pinsos, etc.). Un model basat, en part, en la destresa dels treballadors, que saben tallar bé les grans peces de carn que avancen a les cintes de les cadenes de producció. (De nou, com en la indústria dels taps de suro, o en la fabricació de pianos, l’habilitat manual és decisiva.)

2. La Fageda. El 1982, en unes sales d’un convent d’Olot, els psicòlegs Cristobal Colon i Carme Jordà van organitzar un treball productiu –i remunerat– en jardineria per a alguns dels malalts mentals del Psiquiàtric de Salt. Després, van passar als làctics. Sense publicitat, han esdevingut el tercer productor català de iogurts, tot i els seus preus superiors. Per la qualitat del producte.

3. isardSAT. Aquesta empresa creada el 2006 per l’enginyera en telecomunicacions Mònica Roca (actual vicepresidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona) no produeix directament aliments. El que fa és sintetitzar la informació que subministren els satèl·lits artificials, que, en molts casos, té una relació directa amb la producció d’aliments. Per exemple, les informacions sobre recs, fuites d’aigua, plagues d’insectes, puresa de l’aire. Una feina bàsica.