L’alt preu del lloguer afecta moltes persones i la convivència a alguns indrets, i no existeix una solució irrefutable com ho demostren les temptatives de ciutats on la dificultat és peremptòria. Canviar la realitat requereix reconèixer-la, sense autoenganys, acceptant l’existència d’interessos contraposats i legítims, que promouen actuacions descoordinades.

Un immoble arrendable té una propietat, privada o pública, de la qual s’han de protegir els drets amb la mateixa fermesa com s’ha de fer amb el dret a un habitatge digne per a qualsevol persona. No és fàcil fer compatibles totes les posicions i aconseguir l’equilibri sostenible entre oferta i demanda.

És censurable l’expulsió del seu barri de qui no pot assumir les noves rendes d’on sempre ha viscut o l’impossible accés al primer habitatge. Una situació que s’agreuja, ja que l’alça de preus s’estén a altres zones, encara que siguin allunyades, i obliga a acceptar un cost que pot arribar a ser el 50% de la retribució neta.

No tots els tenedors d’habitatges de lloguer són iguals. Coincideixen en el mercat organitzacions públiques amb iniciatives i finances limitades, societats privades perseguint una rendibilitat justa i posseïdors d’un immoble adquirit amb anys de sacrificis.

Tampoc la naturalesa dels arrendaments és homogènia, incloent-hi el dedicat a l’habitatge habitual, el d’habitacions, el que acull l’ocupació turística temporal i el que no es materialitza per part del propietari.

L’oferta no pot créixer d’un dia per l’altre i la demanda es multiplica en determinades zones urbanes. Per corregir aquest desequilibri es proposa incentivar l’oferta, subvencionar la demanda, regular terminis o preus de contractes i augmentar el nombre d’habitatges disponibles.

Oferir incentius suposa detreure el seu cost dels recursos comuns, penalitzar els immobles buits afecta menys del que hom pensa. Subvencionar permet esmenar vulnerabilitats d’una societat amb un sistema de salaris i pensions no prou equitatiu, definint els requisits per ser beneficiari i controlant la correcta adjudicació.

Totes les regulacions tenen les seves contradiccions, amb avantatges i excepcions, com han mostrat Berlín, París o inclús Viena, que disposa d’habitatge públic per a un 60% de la seva població. Allargar el termini dels contractes eleva el risc del propietari, que el compensarà exigint més rendibilitat. Limitar el preu màxim, proposta que ara està en debat, requereix un mecanisme transparent que indexi els valors considerats raonables, siguin reals o teòrics, i pot donar lloc a irregularitats tributàries.

Ampliar l’oferta d’habitatges de lloguer, públics o privats, és la mesura més eficaç per equilibrar el mercat. Només es pot aconseguir incorporant-hi els que es mantenen fora del circuit i promovent més edificació. No hi ha cap més manera. D’una banda s’ha de reduir el temor d’alguns propietaris davant les xifres de morositat i les ocupacions il·legals. D’una altra banda s’ha de destinar més diners a edificar habitatge social.

Això demana temps i recursos, acord entre tots els actors immobiliaris i redefinir l’àmbit geogràfic que farà efectiva qualsevol actuació. A tal fi s’ha d’estudiar la col·laboració de la iniciativa privada amb la pública, construint i gestionant en concessions sobre sòl protegit que incloguin la seva reversió, aprofitant mecanismes de subsidi i subvenció ja existents que ofereixen una rendibilitat adequada. També correspon explorar una nova regulació de les Socimi especialitzades en residencial.

Sembla necessari considerar àmbits d’actuació supramunicipals, amb visió no electoralista, prioritzant una exigència habitacional que no distingeix entre demarcacions.

S’han d’impulsar propostes a llarg termini. El fet de no disposar de la solució òptima no impedeix fomentar tota mena d’operacions, encara que algunes siguin a curt termini i només per guanyar temps condicionades per l’escenari macroeconòmic en què es desenvolupen.

Fixar-se objectius ambiciosos i consensuats, treballar amb constància i finançament específic, és el camí que més fruits aportarà, donat que no es pot tornar enrere per recuperar oportunitats perdudes. Pensar en un increment d’un 0,5% anual del parc total, sumant nova construcció, generació de sòl públic i aportació d’habitatges ja existents, és un objectiu més ambiciós del que pot semblar, però s’ha de dur a la pràctica i mantenir-lo al llarg dels anys.