La crisi climàtica demana més i més solucions, des de tots els angles, i una arma possible és l’impost, donada la doble qualitat d’instrument corrector de conductes, però també de via de recaptació d’ingressos per a la hisenda pública. L’impost té com a missió compensar el fet que el mercat no és capaç d’internalitzar els costos socials que provoca, i tampoc els ambientals, en aquest cas les disfuncions del canvi climàtic.

Com ha explicat Maite Vilalta, especialista en hisenda pública del departament d’economia de la UB, en la VIII Jornada Ambiental, organitzada per la Familia Torres i la Universitat de Barcelona, la pressió fiscal sobre el CO2 “pot tenir un efecte de doble dividend: a més de corregir danys ambientals, permet generar una recaptació que el govern pot utilitzar per reduir les distorsions existents, de manera que pot aconseguir un benefici extra”. A hores d’ara, els impostos energètics –capítol en què inclouríem la figura que grava les emissions de CO2–, en l’àmbit de la UE, són els que tenen un poder recaptatori més gran dins del ventall d’impostos ambientals, fins a arribar al total del 70%. Això sí, només suposen al voltant del 5% del total d’impostos i cotitzacions socials. Vilalta considera que a Europa, on la pressió fiscal ambiental oscil·la entre el 3,9% respecte al PIB de Dinamarca i l’1,6% d’Espanya “hi ha poc pes recaptatori dels impostos mediambientals, cosa que planteja un interrogant: tenen prou força per fer canviar conductes?” I d’aquí es pot fer una altra reflexió: “Té sentit que cada estat actuï pel seu compte en aquesta matèria? Caldria plantejar una reforma fiscal verda en l’àmbit europeu? O fins i tot mundial?” Vilalta considera que tenint en compte que “avui estem al davant d’una situació d’emergència climàtica, cal actuar”: “No podem esperar que una mà invisible, el mercat, ens tregui d’aquesta situació, i un dels instruments que tenen els governs són els impostos, que no són una solució única, però sí una de principal.” Ja hi ha un important corrent de pensament que considera que cal brandar l’arma fiscal contra el carboni, i un bon exemple és la recent declaració encapçalada per 27 guardonats amb el Premi Nobel d’Economia i 4 expresidents de la Reserva Federal dels EUA en què es considera que un impost sobre el carboni és l’eina més eficaç per reduir les emissions de carboni, “amb l’escala i velocitat que és necessària”.

“L’única solució és imposar un preu explícit al carboni, ja sigui per la via dels impostos o el mercat d’emissions”, afirma, contundent, Jeroen van den Bergh, professor d’investigació ICREA a l’ICTA-UAB. És clar que, com ell ha estudiat a fons i va exposar en la VIII Jornada Ambiental, els acords de la cimera contra el canvi climàtic de París no aconsegueixen harmonitzar una política global per mitigar l’emergència climàtica, fins al punt que, arreu, el preu sobre el carboni, implícit, oscil·la entre els 5 i els 250 dòlars. Això és així perquè “s’estan duent a terme polítiques febles, a partir de subsidis o encoratjant l’acord voluntari per por de perdre una posició competitiva en els mercats de l’exportació”. A més, “la falta d’harmonització entre estats provoca episodis de deslocalització industrial, i així es genera un efecte de fuita de carboni”. I en aquest estat de les coses, la temperatura global es podria enfilar 3º o 4º C, quan el compromís és posar el límit en els 2º.

Van den Bergh creu que hi ha altres arguments de pes per posar preu al CO2, com ara descentralitzar la regulació, atès que “les necessitats d’informació per al regulador minven considerablement”. A més, suposa un estímul permanent per implementar noves tecnologies que redueixin les emissions, amb el benentès que “preus equivocats poden desorientar la innovació”. A més, segons pensa Van den Bergh, els ingressos que es generin podrien servir per compensar els més desafavorits i finançar l’R+D contra la crisi climàtica.