Salaris i preus
Recentment, alguns organismes internacionals s’han felicitat per la manera com Espanya està portant la “desacceleració” en què s’ha submergit l’economia internacional –que, com ja hem comentat, no és més que la tercera fase de la crisi iniciada el 2007–, de manera que l’economia espanyola continua creixent a pesar dels fardells que arrossega: deute, pobresa, precarietat…, per la qual cosa tot està bé. Evidentment, el govern d’Espanya s’ha fet ressò d’aquestes afirmacions.
I, coincidint amb el que hem esmentat anteriorment, ha publicitat coses com que la ciutadania ja ha recuperat el nivell de renda personal i familiar que tenia abans de la crisi –en euros constants no és així–, la qual cosa ha anat acompanyada d’altres manifestacions en relació amb l’espectacular millora salarial experimentada per la població ocupada espanyola emparada per convenis, cosa que tampoc és certa si s’analitzen els valors constants.
El gràfic que il·lustra aquest article mostra, des de l’any 2005 i any a any, l’evolució mitjana dels salaris en conveni i de l’IPC en el mes de desembre de cada any, però amb una particularitat: els valors estan expressats en números índexs prenent com a índex 100 tant l’IPC com els salaris des de l’any 2005 fins al maig del 2019.
Podeu observar una evolució més continuada dels salaris que dels preus. Els moments en què més creixen l’un o l’altre, etc. Anem al final, però: en els catorze anys que hi ha entre el 2005 i el 2019, els guanys acumulats reals dels salaris en conveni a Espanya han estat de 3,5 punts, és a dir, de 0,25 punts per any.
Molt? Poc? Regular? Suficient? No ho sé, determineu-ho vosaltres mateixos. El que sí que es pot deduir és que si aquests 0,25 punts han estat el guany anual mitjà del salari en conveni, imagineu-vos el que pot haver estat el dels salaris dels treballadors que no tenen cap conveni que els empari, i el de les persones que d’una manera o d’una altra treballen d’acord amb un contracte retolat amb el títol d’“obra i servei”.
A partir d’aquí, es pot entendre que el consum creixi més del que creixen els ingressos familiars, que l’endeutament privat augmenti i que hi hagi desestalvi per incrementar el consum: la majoria de la ciutadania està farta de perdre poder adquisitiu… diguin el que diguin les estadístiques.
I per enèsima vegada: recordeu que les mitjanes signifiquen el que signifiquen: donen una idea sobre alguna cosa. Les mitjanes mostren una situació ideal en què si entre dues persones una es menja un pollastre i l’altra cap, cada una se n’haurà menjat mig. En qualsevol cas, mostra una situació intermèdia a partir de la qual, amb el suport d’altres dades, es poden deduir altres conclusions.
Entre cadascun dels últims catorze anys, hi ha 0,25 punts anuals de guanys reals. Per meditar.