Atresbandes i Quartet Brossa han construït un concert semirepresentat en què s’alternen els focus d’atenció (i en alguns casos s’encavalquen) a partir de les partitures i la biografia de Xostakóvitx. El resultat és un treball interessant que distreu i que dona algunes nocions sobre aquest compositor rus, que va haver de subjugar-se al poder de Stalin per continuar sent compositor durant el règim comunista. Són unes ulleres censores, que avui també coarten la llibertat dels contemporanis, tot i que amb restriccions menys evidents.

L’obra parteix d’una conversa entre dos espectadors joves. Es completa amb unes accions escèniques que revelen la paciència russa, convertint tota l’actuació en una invitació contemplativa, aparentment poc pràctica però que assenta una de les bases per al desenvolupament escènic. Mònica Almirall realitza una acció repetitiva, com una frase musical reiterativa amb matisos que la van transformant. Al seu costat, els músics van interpretant diferents fragments de les partitures de Xostakóvitx i un vigilant capriciós (Miquel Segovia) permet, o no, que es desenvolupi art i amb quina forma. Com si fos un Stalin en una sala d’un museu. Amb una arbitrarietat que desarma.

Atresbandes (Solfatara, Locus Amoenus, All in) busca noves formes teatrals: els interessa com es desenvolupa l’art més que el seu aspecte social. El compromís hi és implícit. Atresbandes, amb la complicitat del Quartet Brossa, (s’ho passen molt bé a escena, han congeniat tot i els pocs assaigs) ha trobat un desllorigador que suggereix. Com Victoria Szpunberg fa amb Hannah Arendt a Amor mundi, aquest Coda convida a conèixer millor la vida i la composició del músic.