L’actitud defineix les cantants de jazz vocal: la sofisticada Diana Krall o la veu d’àngel ferit d’una Madeleine Peyroux més terrenal. Melody Gardot (Filadèlfia, 1985) és una altra cosa, un estat d’ànim. Gardot es podia haver quedat a la zona de confort, revisar els bells estàndards, amb virtuosisme i sense sortir dels cànons. Un exemple d’aquesta experimentació que fuig de l’autocomplaença és Baby, I’m a fool (2009), de l’àlbum My One and Only Thrill, el seu èxit més reconegut i que dissabte al festival de Porta Ferrada va interpretar –dedicant-la als que estan enamorats– amb una cadència sinuosa, de forma reposada, sola a la guitarra, però deixant que els violins reprenguessin el protagonisme. A l’escenari, Melody Gardot passava del piano a la copa de vi i de la guitarra a serpentejar amb el guitarrista Mitchell Long i amb el violoncel·lista Artyom Manukyan però no jugant a la impostura. Natural i pròxima, molt còmplice amb el públic, va explicar que parlava poc el castellà, però sabia el més bàsic: paraules d’amor. “És el més important a la vida, no?”, va recordar.

El repertori va transitar precisament per les melodies amoroses de sons fluvials amb llegat brasiler, una base melòdica i relaxada, com a If the stars were mine. També va incorporar el blues pur amb Who will comfort me? i la improvisació que es gemega amb Morning sun. La diva es va mostrar molt generosa amb els músics, a qui va deixar lluir-se, més d’un cop com amb el swing de carrer, el del París on ara resideix. Tots compartint la mateixa primera línia i la Gardot, una més de la banda, va interpretar Les étoiles. Però sobretot homenatges sentits a Joao Gilberto, amb un petó al cel, i a la bossa nova amb Corcovado i un bis final, d’aquests que no vols que s’acabin, amb La Llorona.