S’atribueix a Herman Melville, l’autor de Moby Dick, la dita que hi ha dos llocs al món on es pot desaparèixer: els mars del Sud i la ciutat de Londres. A l’era de la globalització es fa difícil pensar en indrets on algú pugui esvanir-se del tot, però la majestuosa, plural i densa capital anglesa encara conté alguns espais on succeeix molt més del que es percep.

A la històrica Square Mile (o City of London) és on se situa el gruix del districte financer més important d’Europa. Sense formar part de la zona euro, la majoria de les operacions financeres més sofisticades dels aliats europeus s’acorden i liquiden en aquest espai protegit, sobretot quan impliquen operar amb socis d’economies emergents. I, sense que la lliura esterlina esdevingui la moneda de referència planetària, la City gestiona més d’una tercera part de les transaccions al mercat de divises global. Tot és possible perquè la pertinença a la Unió els ha permès gaudir de passaport per gestionar lliurament actius en tot el territori integrat, per la seva proximitat al cablejat submarí de dades, pel desembarcament massiu de bancs d’inversió nord-americans i per successives onades de (des)regulació molt favorables al negoci financer.

Les principals institucions i operadors financers d’aquesta metròpolis del diner, com l’anomena The Economist, viuen amb l’ai al cor els esdeveniments recents d’aquest Brexit caòtic perquè, tot i tenir preparats sofisticats plans de contingència i desplaçar part dels seus actius i infraestructures al continent, hi ha encara massa incògnites al tauler de joc. I ja sabem que el diner detesta les incerteses.

Als dos costats del conflicte, els uns i els altres proclamen públicament el seu compromís a mantenir l’estabilitat financera i la continuïtat del negoci, ni que sigui amb llicències i permisos temporals que facilitin el reconeixement mutu. Però, a mesura que es fa més plausible un desenllaç d’escissió agressiva, els ulls dels contendents s’il·luminen amb mirada calculadora sobre els efectes potencials d’una ruptura sense acord. Les institucions financeres localitzades al districte confien en la fortalesa dels seus lligams amb el mercat nord-americà, però també saben que més d’una quarta part del seu negoci actual prové dels socis europeus. Un pastís molt apetent per a uns competidors que ja es beneficien de les primeres deslocalitzacions d’operacions.

La pressió política cap a una regulació més restrictiva i favorable als interessos de Frankfurt, Amsterdam, Milà o París probablement es deixarà sentir, tant si el Parlament anglès acaba acceptant o menystenint la pertinença futura al mercat únic. Difícilment les institucions i reguladors comunitaris renunciaran a supervisar el sistema i els mercat financers, particularment quan hi voldrà participant un foraster tan poderós. Des de la perspectiva de l’eficàcia de la política monetària i la seva sobirania, poc astut seria creure que el Banc Central Europeu acceptarà dòcilment que el gruix dels actius i serveis financers es gestioni des d’institucions procedents de països aliens a la Unió. De manera que, a hores d’ara, el tracte més previsible és l’equivalent al d’un país tercer amb accés preferent, però revisable en el temps. Brussel·les estarà delerosa de mantenir ben obert i net d’obstacles el sender d’un progressiu desplaçament de negocis cap als centres financers de la Unió, sobretot si el Brexit s’acompanya d’un sorollós cop de porta.

La dimensió i eficàcia de la xarxa constituïda per la City i els altres districtes financers britànics són considerables. Fa molts anys que competeix amb Nova York i la tríada asiàtica (Singapur, Hong Kong i Xangai) pel tro de ferro de les finances mundials. El seu poder de negociació, influència i adaptació és molt elevat, de manera que indubtablement tindrà una capacitat d’absorció adequada del xoc, per molt virulent que aquest sigui.

Però el que està en joc és la centralitat de la City en les operacions financeres europees. Un desplaçament del centre de gravetat obriria una oportunitat de negoci única. Que el sistema financer europeu ho aprofiti són figues d’un altre paner, vista la seva vulnerabilitat i les inversions recurrents en actius tòxics. Malauradament, massa avesat a actuar reactivament, cercar negoci en mercats protegits i sense massa crítica suficient, el capital financer català probablement tampoc no participarà en aquest envit.