Després d’un segle de creixement econòmic i d’expansió per les Espanyes, Amèrica i Austràlia, el 1900, els habitants de Catalunya eren 2 milions. Si s’haguessin mantingut les baixes pautes de natalitat de les famílies del 1900, els 2 milions, el 1980-90, haurien augmentat només fins a 2,3 milions. I, en canvi, sabem que van ser 6 milions.

Les famílies catalanes del 1900 (amb membres d’origen aragonès, valencià, mallorquí i, també, europeu) ja estaven actuant d’una manera que duraria tot el segle XX, i segueix, el XXI. Aquesta forma és: a) la reducció voluntària de la fecunditat; b) la inversió en educació i formació dels 1, 2 o 3 fills, de manera que esdevinguin treballadors o professionals qualificats; c) la creació (via la petita i la mitjana empresa i, també, la gran empresa) de llocs de treball, qualificats o no, que que atrauen immigrants de procedències ben diverses, i d) els matrimonis mixtos, la gran descoberta de la tesi doctoral de Joaquim Maluquer i Sostres, publicada a Ginebra el 1963.

La inversió familiar en educació -en diners, però també, en temps i en dedicació- ha estat important -i, segueix-, tot i el dinamisme històric dels grups escolars municipals i de les biblioteques públiques.

La creació de llocs de treball que ha anat generant immigrants no ha significat canvis en el model de família. Les noves famílies que s’han anat formant (sovint, matrimonis mixtos) han adoptat el mateix model: pocs fills i esforç per formar-los professionalment. Això és el que vol dir l’expressió “Catalunya és una fàbrica de catalans.”

El funcionament del model familiar català és tan fort (i, alhora, tan desconegut) que, a finals dels anys noranta, després de les dues onades immigratòries (la dels anys 1920-30 i la dels anys 1950-60), va generar una nova onada d’immigrants, de procedència, sovint, molt diversa i molt llunyana. El 1964, explica Anna Cabré, un xic més del 50% dels catalans no havia nascut a Catalunya. Però van adoptar el model de les microfamílies i de la inversió en educació. I van acabar generant, també, llocs de treball i, per tant, una nova immigració.

Als anys 1980-90, ningú (ni els demògrafs, ni els economistes, ni els sociòlegs, ni els politòlegs) no va preveure aquesta nova immigració. Perquè ningú no havia descobert que la eficàcia econòmica del model microfamília amb inversió en educació era tan gran que el model seria adoptat per tothom.

La nova immigració va venir d’Europa (d’Itàlia a Romania i Ucraïna), de l’Àsia (del Pakistan a la Xina), de l’Àfrica (del Marroc al Senegal) i de l’Amèrica Llatina. Els famosos 6 milions anirien creixent. Dels 6,3 milions del 2001 es passaria als 7,5 milions del 2010.

No és l’atzar que situa la onada d’immigrants dels anys 1920-30 al darrere -o, al davant- de l’Estatut del 1931 i del quasiestat de l’endemà del 19 de juliol del 1936. Tampoc és casual que l’onada dels anys 1950-60 sigui just abans del restabliment de la Generalitat del 1977 i de l’Estatut del 1979. I, tal com diu Anna Cabré, l’Estatut del 2006 i el procés independentista iniciat el 2009 són coetanis a la tercera onada immigratòria. Els col·legis del referèndum de l’1-O del 2017 van ser, en molts casos, escoles. I els defensors de les urnes van ser les microfamílies, que, com a mínim des del 1900, saben que l’educació és bàsica.