Aquest any el programa del Grec ha evitat arraconar la programació familiar cap al final com és habitual. És la seva manera de reivindicar la normalitat en uns espectacles que tenen molt present la canalla, però també els pares i els tiets. I que, per tant, van adreçats a tot tipus de públic. Han volgut eliminar el regle que impedeix passar els pares i els germans grans a la sala de jocs dels centres culturals o dels parcs d’atraccions. La cultura no vol conèixer ni límits ni mesura. Aquest és el repte. Efectivament, tant es pot disfrutar sent filla com sent pare en produccions com ara Play (d’Aracaladanza, que tornarà al Mercat de les Flors per Nadal), Lu (de Maduixa) i Estrella (de Marie de Jongh). És molt probable que els dos títols (com Polzet de Zum-Zum Teatre) es multipliquin en les cartelleres dels festivals i teatres municipals el curs vinent. Parlen amb una veu que puguin entendre els menuts, però es dirigeixen a tots sense complexos, evitant l’esperit de reserva índia.

Aracaladanza s’allibera amb aquest Play, ben lúdic. Sense restriccions. Amb estímuls continus i picades d’ullet nostàlgiques als pares, com el record del primer joc de tennis a l’ordinador, evoquen una bogeria delirant, fantasiosa. La seva força es desenvolupa irrefrenable quan es mouen lliures. Com quan van agafar el que els va interessar de tres pintors: El Bosch (Pequeños paraísos, 2006), Magritte (Nubes, 2009) i Miró (Constelaciones, 2013). Ara no es volen cenyir a res i van modulant la coreografia a cops d’estímul, que alternen poètica i humor. La canalla disfruta i bota enriolada. Els adults no poden sinó esclatar amb el joc d’il·lusions. Els gossos ballen. El sofà és un escenari de joc i bot. Els coixins són enormes. Les samarretes de mides gegants són un joc màgic. Com en les peces per a familiars d’Àngels Margarit (Back àbac, Flexelf o Origami), el pensament racional es veu desbordat per la imaginació.

La companyia Maduixa treballa el matís en una dansa inspirada en el puntillisme fantasiós de Yayoi Kusama. Han signat Lù, una producció minimalista, preciosa, feta a foc molt lent i d’una factura aparentment senzilla, amb una tecnologia notable. Com ja van fer amb Ras! (en què es van deixar contagiar per Miró) , ara es deixen contagiar pel puntillisme per descriure una situació menys onírica: el treball infantil. En realitat, és un tema que queda molt amagat. D’entrada pot semblar que estiguin fent uns deures o un càstig repetitiu. Només una sirena avisa de l’inici i el final del torn: no hi ha amenaça ni por. Les dues intèrprets presenten uns rols complementaris: la juganera i la responsable.

Maduixa planteja una dansa molt suggeridora, amb un treball de projeccions molt ben sincronitzat i màgic (sobretot el darrer quadre) que ensenya la necessitat del joc i del ball com a antídot contra l’abús laboral infantil. A Lù, es controla molt més la dosi d’energia i queda tot molt ben fixat en un treball magnètic, molt equilibrat entre les dues protagonistes.

La companyia Marie de Jongh manté la seva poètica intrigant de les màscares. Potser no atrapa tant com aquell Amour, però traspua tendresa i ofici. Ara l’espai es concreta en el misteri d’un piano, que amaga sorpreses. I amb unes cortines que donen profunditat i que serveixen per imaginar les piles de partitures assajades per aquesta pianista precoç. La rigidesa de la màscara de la mare evoca un rígid control a la filla. En canvi, els moviments més rodons del pare evoquen les ganes de joc, de sortir del control i poder disfrutar de la vida. La nena aprèn, creix i triomfa. Ho fa als ulls dels espectadors, que s’acaben convertint en l’auditori on l’estrella triomfa i rep els càlids aplaudiments. De la mateixa manera que l’espai és molt més simple, també ho és la història, en la qual falta un gir final inesperat, una sorpresa que redimeixi, que posi fi a la mesura castradora i previsible.