Giuseppe Verdi (1813-1901) va compondre 27 òperes, i als 47 anys el director italià Riccardo Frizza ja n’ha posat en escena 20. “Estic treballant per completar tot el repertori operístic de Verdi i em queden pendents les obres més desconegudes i menys representades”, explica Frizza. Evidentment, no és el cas de La Traviata, gran hit verdià, que el director de Brescia havia dirigit fins ara en dos muntatges ben diferents: el 2015 a La Fenice de Venècia –on Verdi va estrenar La Traviata el 6 de març del 1853–, amb una agosarada proposta del director d’escena Robert Carsen, i ara fa dos anys a Tòquio, amb un plantejament més clàssic. Ara, Frizza torna a formar equip amb Paco Azorín, com a director d’escena i escenògraf, en una nova producció de La Traviata amb el segell del Festival Castell de Peralada , on s’estrenarà aquest dilluns i es tornarà a veure dimecres, 7 d’agost. Azorín i Frizza ja van treballar junts el 2015 en una altra gran producció operística verdiana del Festival Castell de Peralada: un memorable Otello. Per a les dues representacions de La Traviata queden algunes entrades a la venda, a preus que van dels 60 als 190 euros.

Frizza i Azorín, amb la complicitat d’algunes de les millors veus de la lírica internacional –la soprano russa Ekaterina Bakanova (Violetta) i el tenor nord-americà René Barbera (Alfredo) encapçalen el repartiment–, han concebut una Traviata plenament contemporània i amb un missatge molt vigent, que han subtitulat Sempre libera. Aquesta nova lectura del clàssic de Verdi planteja la història d’amor original des d’una nova perspectiva: la d’una dona alliberada en lluita contra una societat restrictiva. “Aquesta és una obra de denúncia, contra la hipocresia social. El teatre té l’obligació de plantejar aquestes coses. Si no és així, no té cap sentit representar una òpera del segle XIX”, afirma Frizza, que estableix un paral·lelisme força entenedor amb una pel·lícula tan popular com Pretty woman: “És una pel·lícula que tothom ha vist, i després de trenta anys encara la pots trobar maca, però segur que el missatge que volia transmetre el film el no el veuràs igual que quan es va estrenar.”

Perquè s’entengui millor el missatge en el segle XXI, Frizza creu que és important portar la història al moment actual, com de fet ja va fer-ho Verdi ambientant al seu temps una història que la censura i els responsables de La Fenice volien situar un segle abans. “Si la representéssim amb vestits d’època, seria com veure una pel·lícula vella, una cosa que ja coneixem. Jo mateix necessito incentius per afrontar de nou una obra tan representada.” Aquesta és, per tant, una història absolutament actual, del 2019. “No, del 2020!”, matisa Frizza.

Aquests incentius els ha trobat en el seu tàndem amb Paco Azorín, “un director d’escena molt preparat que sap molt bé que, en una òpera, els temps narratius els dicta la música”. I quin és el paper del director musical, davant d’un monument com La Traviata? “Jo soc el notari del compositor, qui té la responsabilitat que allò que va deixar escrit s’executi.” En aquest cas, el notari Frizza dirigirà una versió “pràcticament integral” de la partitura de Verdi. Tot un luxe.