Ton Koopman (Zwolle, 1944), dins del món de la música antiga, ha brillat sempre amb llum pròpia per la seva doble faceta d’intèrpret de teclat i conductor que va com l’anell al dit per a la interpretació d’obres de J.S. Bach, un compositor que, abans de ser-ho, va ser un dels més grans virtuosos de l’orgue i el clavicèmbal de tots els temps.

El Festival de Torroella va acollir, diumenge passat, el debut en aquest certamen dels equips musicals de Koopman amb un programa de cantates del músic d’Eisenach, just uns mesos després que aquest hagi estat nomenat president del prestigiós Bach Archive de Leipzig.

Fidel a la seva manera de concebre el discurs musical, Ton Koopman va oferir la música bachiana de manera fàcil, fluida i plena de l’alegria de viure. Concebuda més com un gran fresc coral i orquestral en què les qüestions filològiques i textuals van ser deixades una mica de banda en comparació amb altres grans hermeneutes de Bach, com ara Herreweghe i Jacobs, el cert és que vam poder escoltar un molt bon concert.

Amb un sòlid equip orquestral –no ens podem estar de mencionar els brillants solistes de trompeta i oboè–, el triomf complet, però, va arribar a la segona part, amb la cantata profana BWV 201, més que no pas amb les dues bellíssimes cantates religioses de la primera part, més adequades per a un marc com el d’una església, malgrat fer-ho amb una excelsa acústica com la de l’Espai Ter.

D’inesborrable record ens quedarà la participació del baix alemany Klaus Mertens, que va contribuir a ordir la reflexió moral d’una cantata que ens mostra –qüestions estètiques al marge– com “qui no sap navegar i, amb tot, agafa el timó, acaba amb danys, deshonrat i ofegat”.

El gran Bach bé que ho sabia.