Anna Rosa Cisquella deia que el gran mèrit de 3xtr3s és que sempre han aconseguit arribar a consensos, sense baralles irreconciliables. El Mago Pop va néixer quan ells començaven a gestionar el Teatre Victòria, ara ha fet 33 anys. És més, bona part dels integrants que assumien el repte de gestionar aquest transatlàntic del Paral·lel vorejaven els 33. 3xtr3s no es desfà, perquè continuarà gestionant el Poliorama. Però sí que tanca una etapa de fort risc. Han sumat 7 milions d’espectadors, calculen en aquest període al Victòria. Una xifra estratosfèrica si es compara, per exemple, amb els primers 30 anys del Teatre Lliure, que no es va arribar al milió i mig. En la dècada següent (dels 30 als 40 anys) el Lliure ha sumat un milió més d’espectadors, segons dades d’Adetca.

Si no han trobat hereu entre els seus equips, els ha vingut de fora. Les negociacions no han estat ràpides, perquè un any abans ja corrien rumors de la possible venda i des de 3xtr3s feien l’orni: el difícil no és posar-ho a la venda, el difícil és trobar un comprador, deien. El Mago Pop s’ha atrevit a adquirir un local on, principalment, podrà desplegar nous números de grans il·lusions. Sempre que ha actuat a Barcelona ha tingut molt bona resposta de públic. Però el repte és majúscul per a la resta de temporada. D’entrada, segueix comptant amb acollir produccions de Dagoll Dagom (vist que el Tricicle es va acomiadar de Barcelona la temporada passada i només farà un repicó al Coliseum). En els últims anys, arran de l’esclat de la crisi (a partir del 2008, aproximadament) la gran dificultat ha estat trobar produccions que necessitessin un espai d’aquestes dimensions i que, sobretot, interessessin un gran nombre de públic per fer bona la inversió.

Barcelona, i més concretament el Paral·lel, està ple d’aventures empresarials amb un resultat nefast. El darrer gran exemple és l’Apolo, que es presentava ambiciós com a nou centre de producció de musicals amb el grup d’inversors Ethika i la direcció artística de Ricard Reguant. El desembre del 2018, Ethika acomiadava Reguant i es feia evident la quantitat d’impagaments que havia anat col·leccionant des dels primers mesos. També un grup d’inversors van voler restaurar el Teatre Principal, comprant-lo al grup Balañà. S’havia donat la direcció artística a Toni Albà i Joan Gràcia (del Tricicle) presentant un xou mentre se sopava que evocava la fórmula de l’Scala. En poc més d’un any, es va confirmar la impossibilitat de mantenir el projecte, rescatant parcialment una sala en format de discoteca. Finalment, també va ser fallida l’aposta de cessió de l’Ajuntament de Barceloan de l’antic Scènic (i anteriorment Teatro Español) a l’SGAE perquè Barcelona se sumés a la xarxa d’Artèria que estaven desplegant per tot l’Estat espanyol. L’SGAE l’ha tornat a cedir i, des de fa uns anys, s’alterna el teatre popular, de comèdia (principalment), amb els concerts de música. Barcelona, que multiplica les sales de petit format, ha vist com la temporada passada es tancava la Sala Muntaner i com hi ha l’amenaça que els Balañá abandonin el Club Capitol (fa una dècada ja el van tornar a convertir en cinema durant un breu període de temps i ara estava molt consolidat com a lloc de comèdies i monologuistes amb el gran record per a Pepe Rubianes). 3xtr3s aposta per cedir-ho a un artista. De manera similar a quan Focus va reobrir el Goya, un dels pocs casos recents de sales de gran format que superen l’arrencada.

Els Soriano i el Victòria

El Teatre Victòria arrenca amb l’aventura d’un pavelló dels germans Soriano, al 1900, segons recull el llibre Barcelona, ciutat de teatres (Viena edicions). Va ser un dels primers del Paral·lel. Els germans Manuel i Ricardo, de Béjar (Salamanca), firaires ambulants d’ofici, van llogar la finca 67-69 de l’avinguda del Paral·lel per instal·lar-hi “un modestíssim barracot de fusta amb sostre de cartró asfaltat”. Els seus crits anunciant què es programava i un gran orgue mecànic els va fer molt populars, apuntava l’historiador Miquel Baudenas. Al 1905 van atrevir-se a construir un teatre, amb l’orgue actiu com a reclam a la façana i capacitat per a 2.300 localitats (800 d’elles a platea). Hi programaven cinema, comèdies d’embolics i, sobretot, circ.

L’octubre del 1916 Josep Santpere i Pepe Font compren i reformen aquell teatre en el Victòria. Arrenquen amb vodevil i sarsuela però és de remarcar l’estrena el 9 de maig de 1917 de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Aquest s’havia apostat afaitar-se la barba si aguantava 50 funcions. L’1 de juliol, l’obra es traslladaria al Teatre Novetats, al carrer Casp, on s’hi estaria encara una llarga temporada més. El Victòria va anar desplegant altres gèneres com el líric (l’òpera Maruxa o la sarsuela Sabino el trapisondista), teatre català als 50 (Terra baixa, per exemple o els Pastorets de Folch i Torres). Als 60, es van decantar per la cançó espanyola i el flamenc. El 1967 va tancar per fer una remodelació. Es va especular que podria ser un comiat definitiu. Es va reobrir amb l’estètica moderna que avui es coneix. Sara Montiel va ser el darrer talismà d’aquella etapa al Victòria fins que, a l’abril del 1986, s’anunciava que 3xtr3s passarien a gestionar la sala en règim de lloguer. Aquella etapa que arrencava amb l’opereta El mikado (Dagoll Dagom) i Slàstic (Tricicle), fa unes setmanes s’ha acabat.