El 9 d’agost del 1999 era dilluns. Començava la setmana i també una nova era per a Rússia. L’aleshores president Boris Ieltsin nomenava per sorpresa el seu antic i desconegut cap del KGB, Vladímir Putin, primer ministre en funcions. Semblava que el mandat seria curt, tenint en compte que el seu predecessor –Serguei Stepashin– no va arribar a complir ni tan sols tres mesos al capdavant del govern, i que continuaria les reformes democràtiques empreses després de la caiguda de l’URSS.

Sis mesos després d’haver-lo nomenat primer ministre, la nit de Cap d’Any, Ieltsin li va entregar inesperadament la presidència del país. Amb aquest sobtat relleu, es va posar en marxa l’ascens de Putin, que va passar de ser un total desconegut a erigir-se en líder indiscutible. Les xifres ho avalen: fa vint anys la seva popularitat era del 31%; un any després, el 2000, va passar a ser del 84%, i mai ha baixat per sota del 60%. El 2018 va ser reelegit president amb el 76,7% dels vots, el millor resultat des de la seva arribada al poder. Aquest augment de la popularitat s’explica en part per la mà de ferro exhibida contra el terrorisme intern, així com per la imatge que ha forjat d’ell el Kremlin. Des d’aquell 9 d’agost del 1999 en què Ieltsin el va nomenar primer ministre interí, han passat vint anys. Dues dècades comandant el país, un mandat només superat per Stalin, que va romandre 28 anys al capdavant del Kremlin en l’època de la Unió Soviètica. Des d’aleshores, Putin ha imposat el seu poder unipersonal i no sembla disposat a entregar el testimoni, ja que ha aconseguit mantenir gairebé intacte el suport. Tot i que l’annexió a Crimea, per exemple, ha repercutit en la butxaca dels russos per les sancions imposades per la comunitat internacional, no va afectar el seu prestigi a causa del discurs patriòtic amb què va vestir la decisió. Putin ha sabut treure profit de tants anys al poder per mostrar-se com un líder experimentat que assegura l’estabilitat al país i l’anhelada grandesa de Rússia, que després d’haver vist reduïda la seva influència en l’escena internacional, la seva implicació en la guerra de Síria la va tornar a convertir en un actor clau.

Després de vint anys governant amb mà de ferro, però, es comencen a veure algunes escletxes al voltant del seu poder. Cada cop són més els joves descontents amb la seva gestió i que no s’identifiquen amb ell, tot i que encara són una majoria (54%) els que volen que Putin continuï al poder més enllà del 2024, quan acaba el seu segon mandat consecutiu; el percentatge de russos que volen que plegui ha augmentat 11 punts en un any, i ja se situa en el 38%, segons una enquesta de Levada Center publicada pel diari Vedomosti dimarts passat. La Constitució russa no permet exercir la presidència més de dos mandats consecutius, i el cap del Kremlin va dir després de ser reelegit el 2018 que no tenia intenció de canviar la llei per conservar la prefectura de l’Estat després d’aquest sexenni. Tot i això, alguns analistes consideren que el treball per mantenir Putin en el poder després del 2024 ja hauria començat. Segons el director del Levada Center, Lev Gudkov, aquest desig majoritari de la població perquè continuï al poder més enllà del 2024 es deu a la falta d’una alternativa. El mateix Putin s’ha assegurat que no n’hi hagi cap amb una forta repressió contra l’oposició, perseguint-la, detenint-la, impedint que es presenti a les municipals, marginant les veus crítiques, retallant els drets i llibertats i dictant lleis que restringeixen la llibertat d’expressió.