Carta d’amor cinèfil

Avui s’estrena el novè llargmetratge de Quentin Tarantino, ‘Érase una vez en... Hollywood’, ambientat al 1969 i protagonitzat per Leonardo DiCaprio i Brad Pitt

Bernat Salvà - Barcelona

L’any 1969 hi havia un ambient tan tens a Hollywood que “ningú es va sorprendre” en saber la notícia dels assassinats de Sharon Tate i quatre persones més. Almenys això afirma la guionista Joan Didion al seu assaig The white album. Però Quentin Tarantino era llavors un nen que acabava d’arribar a Los Angeles i guarda un record completament diferent de l’època. En aquests temps de seqüeles, remakes, reboots i sobrepoblació de superherois, el cineasta nord-americà més influent del darrer quart de segle estrena avui Érase una vez en... Hollywood, una mirada nostàlgica i afectuosa a la indústria del cinema nord-americà de finals dels anys seixanta. Les sèries televisives, el cinema de sèrie B, les estrelles, els actors sense èxit, els dobles i els platós dels vells estudis són al centre d’atenció d’aquesta carta d’amor cinèfil a Hollywood, un conte –tal com indica el títol– que vol homenatjar una època, més que reflectir una realitat. Dues estrelles actuals que mai havien treballat juntes, Leonardo DiCaprio i Brad Pitt, en són els protagonistes.

Elogis a Canes

El novè llargmetratge de Quentin Tarantino, el penúltim si fem cas dels seus plans de retirada, va competir al darrer Festival de Canes, que va donar a conèixer el director amb Reservoir dogs (1992) i li va donar la Palma d’Or el 1995 per Pulp fiction. Però aquest cop només s’ha endut aplaudiments i elogis de la crítica, que han lloat la seva inventiva i forta personalitat.

Érase una vez en... Hollywood és una història original, que només agafa alguns fets històrics del 1969 com a rerefons, un temps en què l’estètica hippie s’imposava i eren freqüents les festes desenfrenades, mentre el vell Hollywood passava per una crisi profunda, era a les portes de la profunda transformació que va viure als anys setanta.

Tarantino posa el focus en Rick Dalton (DiCaprio), protagonista d’una vella sèrie de televisió en blanc i negre, a l’estil de Bonanza, que mira de triomfar com a actor de cinema. L’uneix una profunda amistat amb el seu doble a les escenes d’acció, Cliff Booth (Brad Pitt), que defineix en el film com “un amic que és més que un germà i poc menys que una esposa”.

Quentin Tarantino explica a les notes de producció de la pel·lícula que l’interessava “la idea d’explorar aquest temps, aquesta era a Los Angeles i a Hollywood, amb tots aquests estrats socials”. La inspiració neix dels seus propis records: “Aquesta pel·lícula té una part de memòria personal. Jo vaig viure a Los Angeles County, a Alhambra, el 1969. Part de la diversió ha estat rebuscar en la meva memòria i recordar com era tot.”

El productor del film, David Heyman, remarca que és l’obra més personal de Tarantino: “D’alguna manera mira el passat, el que l’ha influït i a les pel·lícules que estima, al període en què va créixer i va esdevenir qui és. És una carta d’amor a un Hollywood que ja no existeix i, al mateix temps, és una tendra història sobre amistat.”

Tres dies corrents

A diferència d’obres com Pulp fiction, Érase una vez en... Hollywood té una narrativa lineal i mostra la vida quotidiana dels protagonistes. “Vaig provar amb diferents històries, i vaig decidir que no volia fer-los passar per la típica trama melodramàtica –diu Tarantino–. He volgut que siguin tres dies en les vides d’aquests personatges mentre es mouen per Los Angeles, i la història es va desenvolupant cada dia fins que arriba un moment crític.” També hi actuen Al Pacino, que encarna un productor; Margot Robbie, una enlluernadora Sharon Tate, i Kurt Russell, el coordinador de dobles de les produccions de Rick Dalton.

Un crim que va sacsejar Hollywood

“Les primeres hores del matí del dissabte 9 d’agost de 1969, quan Easy rider feia menys d’un mes que era en cartell, la banda de Charles Manson va decidir sortir de l’Spahn Ranch i va assassinar Sharon Tate, embarassada de vuit mesos, a la casa de Cielo Drive, a Benedict Canyon, que Tate i Roman Polanski havien llogat”, escriu el crític i historiador cinematogràfic Peter Biskind a Moteros tranquilos, toros salvajes (Anagrama). I continua: “Quatre persones més hi van morir, a més de Tate [...]. Una omnipresent sensació de terror es va instal·lar sobre la ciutat, com una capa de smog”.

A les seves memòries, publicades per Malpaso fa dos anys amb el títol de Memorias, Roman Polanski es mostrava molt crític amb la reacció de Hollywood per l’assassinat de la seva dona, amb qui s’havia casat un any i mig abans de la tragèdia: “Tan aviat com van descobrir els assassinats, els mitjans de comunicació van tirar de xafardejos que circulaven per Hollywood i van començar a fer al·lusions a orgies, consum de drogues i màgia negra. Hollywood, que és no només la comunitat més malintencionada del món, sinó també la més insegura, desitjava buscar una explicació que donés tota la culpa a les víctimes, reduint així l’amenaça que pesava sobre la societat en el seu conjunt. Es deia que Sharon i els que havien mort amb ella eren els responsables de les seves pròpies morts perquè es lliuraven a sinistres pràctiques i es barrejaven amb indesitjables.” Érase una vez... Hollywood s’ambienta a Los Angeles en els mesos previs a aquests tràgics assassinats que van commocionar la indústria del cinema, ara fa just 50 anys, però que ocupen un lloc secundari a la trama.